No, definitivament, res no es com ho havia somniat.No tenia previst estar atrapada en un cos on el dolor hi campa - fibromialgia en diuen alguns -; ni sentir-me una extranya a casa, amb fills gairebé desconeguts i obligacions postisses.
Darrerament no es un bon dia.
Només els llibres m'alliberen de la sensació opressiva d'haver fet tard, d'haver errat el camí en algún punt i ara no reconeixer on soc.
Sempre ho he volgut fer tot "molt be", educar els fills una mica a contracorrent, sense ressignar-me al que la societat actual dicta. Amb gran superbia vaig creure que dins de casa podiem fer el mon a la nostra mida i preservar-hi els valors que consideravem fonamentals: respecte, generositat, amor, espiritualitat, esforç personal i col.lectiu, sinceritat, confiança, cultura...
Amb estupefacció veig com els joves en que van esdevenint els meus nens no ho comparteixen. Sovint no els reconec i no m'hi reconec (no tindria per que, per altra banda).
Em sento molt perduda i, com sempre, em submergiré als meus llibres i somniaré que reparo el meu cor trencat.
Somia guapa que a vegades és molt gran del poder del que podem fer
ResponEliminaUn petó