Qué busques?

divendres, 27 de febrer del 2009

La Meva Cristina


Mercé Rodoreda (Barcelona 1908-1983)

Rodoreda va escriure La Meva Cristina i altres Contes al 1967 en ple exili.

La Meva Cristina es un neguitós relat on narra, amb la riquesa de detalls que caracteritzen la autora, la solitud, l'exili, el procés que pateix el protagonista des de el desconcert inicial, passant pel rebuig, la ira, la lluita, degradació i final resignació a la situació en la que es troba abocat sense remei. En certa mesura m'ha recordat La Metamorfosi de Kafka, salvant les distàncies, aquella mena de relat fantàstic desconcertant i opressiu.

Tota la lectura es inquietant, provoca rebuig i fàstic i, en acabar et queda enganxada a la memòria tornant les escenes un cop i un altre com un mal son.

Només una gran escriptora pot aconseguir plasmar amb tant realisme aquest nou Jonàs, aquesta metàfora de la realitat terrible de l'época, tant a nivell polític i social com personal.

Ara rellegiré Viatges i Flors per compensar una mica el malt gust de boca que m'ha quedat... es el que te la Mercé Rodoreda, el poder de fer-te sentir amb majúscules.

La web oficial de la Fundació Mercé Rodoreda a http://www.mercerodoreda.cat/

dijous, 26 de febrer del 2009

L'Arbre de Judes


Silvia Soler (Figueres, 1961)

A L'Arbre de Judes aquesta periodista de casa nostra que ha guanyat diversos premis literaris, el darrer l'anys passat: el Prudenci Bertrana de novel·la, 2008 amb la obra Petons de diumenge, fa un retrat fidel de la amistat, concretament de la amistat de tota una vida entre dues dones i un home. Te la habilitat de saber trobar les paraules justes per reflectir el sentiments de manera nítida, sovint m'han semblat un mirall dels meus propis.

Amb gran sensibilitat fa transcorrer la vida dels protagonistes durant una conversa entre la Sara i la Teresa, fent nos particips del que es diu i del que es calla, de pors, dubtes, envejes subtils i alegries.

Es una alenada de brisa fresca, he disfrutat amb cada paràgraf, amb cada adjectiu. Segur que el tornaré a agafar per recuperar reflexions i sensacions.

divendres, 20 de febrer del 2009

Sin noticias de Gurb

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943)

He tornat a llegir aquesta novel.la després d'uns quants anys. Va ser la primera obra d'Eduardo Mendoza que vaig llegir i em motivà a seguir amb El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas, La aventura del tocador de señoras i, més recentment, Mauricio o las elecciones primarias i El asombroso viaje de Pomponio Flato.

He d'admetre que no m'ha fet riure com la primera vegada, quan la frescura del estil i el fidel reflex de la Barcelona pre-olimpica em van agafar per sorpresa. Aquesta segona lectura, també m'ha fet riure, però d'una manera més entranyable.

El relat de Mendoza m'ha transportat 17 anys enrere, redescobrir el curiós protagonista, del qual en acabar no en sabem ni el nom, donant tombs i pals de cec per Barcelona tot buscant Gurb. Eternament admirat d'un dia a dia que no compren i posant de relleu la realitat del nostre mon, que de tant quotidià, ja no veiem.

Un relat àgil, fresc, a l'estil de la lògica dels nens petits. Una excel.lent manera de passar una tarda, sense adonar-te acabes reflexionant, que n'hauria dit el protagonista si en el seu periple s'hagués trobat amb tu ?

dimarts, 17 de febrer del 2009

Wok de naps i altres verdures amb gingebre

Ingredients
  • 1 Nap gros (pero que sigui ben tendre)
  • 1 Albergínia
  • 2 Pastanages
  • 1 Branca d'api
  • 1/2 Pebrot verd
  • 1/2 Pebrot vermell
  • 1 tros de gingebre fresc (2cm aprox)
  • Sal
  • Oli d'oliva

Preparació

  1. Neteja i talla les verdures a daus .
  2. Salteja-les al wok amb oli d'oliva a temperatura alta, remenant constantment. Començant per les que tarden més a coures, junt amb el gingebre ratllat i sal, fins que siguin cuites pero encara una mica cruixents.
  3. Servir ben calent.

Fàcil, rapid i deliciós, el toc picant i perfumat del gingebre lliga perfectament amb la suavitat del nap i les verdures saltejades. Aquest pot ser un primer plat o un acompanyament perfecte. També lliga estupendament amb arrós.

La força de tocar fons

El camí de la fibromilagia III


Quan toques fons només pots seguir de dues maneres: abandonar del tot i quedar t'hi o remuntar.

Em van administrar diversos medicaments i dosis, al cap de tres anys jo tenia tots aquests efectes en mala hora dits "secundaris" (a més a més del dolor, es clar): retenció de líquids, sequedat de boca, somnolència permanent, dormir en excés, absència de força de voluntat, passivitat, incapacitat per decidir, increment de pes, intolerància al sol, manca de libido, restrenyiment, nàusees, malsons recurrents i fòbies nocturnes. La meva auto estima havia desaparegut en algun punt del procés medico-destructiu. El meu estat era de depressió i ansietat que el metge atribuïa a la fibromialgia i tractava amb més medicaments, tancant així el cercle.

Vaig intentar convèncer el meu metge de reduir les dosis i programar la eliminació dels medicaments als quals estava totalment enganxada. No ho va considerar oportú, a cada visita i per motius que jo no comprenia em deia que jo havia de seguir amb el tractament i que ell ja m'ho controlava. Treia ferro a tots els meus arguments mentre em donava llargues i em citava per una nova visita al mes següent.

Jo era conscient que necessitava control mèdic per deixar-ho, llavors vaig intentar aconseguir la ajuda d'altres metges amics, coneguts, família, ningú es volgué mullar. Quan els duia la llista de substancies i dosis que em prenia la seva conclusió era que només el meu metge m'ho podia retirar de manera segura.

Un dia al llevar-me vaig veure clar que no podia deixar-me esvanir en la nebulosa d'una medicació més que dubtosa, que només era efectiva en tenir-me permanentment drogada, i cap metge m'ajudaría. Més tenint en compte que el meu metge era un dels millor especialistes, molt conegut i tota una autoritat.
Cóm fou possible aquell instant de lucidesa i la determinació per dur a terme el que em proposava ? es tot un misteri, tenint en compte l'estat d'embotament en que em trobava.

El setembre de 2007 vaig interrompre d'un dia per l'altre tota mena de medicació. Ara veig que em vaig arriscar molt i que aquesta decisió, presa des de la desesperació, em podia haver dut directe al hospital. La síndrome d'interrupció de la medicació es prolongà set dies. Una setmana sencera de nerviosisme, tremolor de mans, insomni (72h sense dormir gens i molt curtes estones els tres dies següents), pujades de tensió, pressió al cap, dràstiques alteracions d'humor, tant bon punt plorava com reia sense aturador. Tot aquest "mono" el vaig poder passar gracies a la ajuda i suport de la meva família. Amb grans dosis de paciència, comprensió i bon humor, tots em van ajudar aquests set dies fatídics.

El meu marit em feu costat, va admetre que era del tot impossible trobar ajuda mèdica per deixar-ho de manera controlada. Vaig utilitzar només remeis naturals per ajudar el meu cos a recuperar l'equilibri i a aprendre a funcionar sol de nou. A la dieta vegetariana, que ja feia des de una temporada, vaig afegir productes depuratius per netejar l'organisme, suc de llimona contra les pujades de tensió i herbes pel nerviosisme i l'insomni.

Va ser dur, molt dur. Ningú hauria de passar un tràngol com aquest ni molt menys veure s'hi forçat per falta de comprensió dels metges i no recomano a ningú que ho faci. Amb tot, haver deixat els medicaments ha estat la millor decisió que he pres en els darrers anys.

La lenta recuperació del síndrome d'abstinència encetà el camí cap a la meva vida un altre cop. I em vaig fer un pla per reduir el dolor amb mitjans naturals alhora que acceptava que la vida sense dolor ja no tornaria.

El Inocente


Michael Connelly (1956)


Aquesta darrera historia d'en Connelly que m'ha vingut a les mans manté al 100% la qualitat de les anteriors, definitivament es consolida com la meva darrera troballa en novel.la negra.

Aquest cop el protagonista es en Michael Haller, advocat defensor convençut que "cap client fa més por que un client innocent". Connelly pren el protagonisme que acostumava a donar a detectius i policies, per endinsar-se a la investigació des de el punt de vista del advocat que ha de defensar el seu client prescindint totalment del fet de la seva innocència o culpabilitat.

Haller entusiasmat per la possibilitat d'haver enganxat un client filó, que li reportarà ingressos fora de mida, es veu atrapat en una espiral que amenaça el seu futur professional i la seguretat d'ell i dels que l'envolten. Connelly dona vida a un protagonista amb les dosis justes d'humanitat i cinisme per sentir-lo real.
La web oficial del autor a:

dimarts, 10 de febrer del 2009

El Foc

Katherine Neville (1945)

El Foc es la continuació, 20 anys més tard, de El Vuit, novel.la on dues històries, separades per 200 anys, transcorren paralelament. L'eix argumental son els escacs de Montglane.
El Vuit fou una novel.la força original pel seu plantejament com una partida d'escacs a cavall entre la novel.la històrica, la novel.la fantàstica i la de misteri. L'argument enganxa i has de seguir llegint per desvetllar els enigmes que va proposant alhora que presenta personatges nous i misteriosos.
Si hi afegim la diversitat d'escenaris de gran exotisme que utilitza no sorprén el gran éxit que assolí amb aquesta primera novel.la. La part més fluixa que vaig trobar fou el final que arriba de manera un tant precipitada.

Vaig comprar El Foc amb curiositat i amb l'espectativa de continuar l'apassionant joc començat a El Vuit. Malauradament aquesta segona part està totalment mancada de la qualitat i de l'interès argumental de la primera, alhora que porta el recurs dels enigmes i l'aparició de personatges nous a extrems absurds, que fins i tot dificulten el seguiment de la història.
Tota la trama es desenvolupa a partir d'enigmes, pretesament lògics, que resol sense més ni més. He legit i rellegit moltes pàgines empenyada en trobar el fil deductiu que duu a la conclusió final, però finalment la meva conclusió es que tota la argumentació esta agafada pels pels.
Els personatges entren i surten de la acció de manera incoherent mentre enceta histories laterals interessants que abandona sense acabar-les de lligar amb la principal.

Segueix barrejant ficció històrica i escenaris exòtics molt ben descrits, pero la falta de coerencia argumental s'imposa durant tota la lectura. El final es previsible: com la resta del llibre sobtat i sense solta ni volta.

Més informació sobre l'autora i la seva obra a: http://www.katherineneville.com/

dilluns, 9 de febrer del 2009

Ser un paraigues


Reflexionant sobre la necessitat de donar una ma a qui ho necessiti, deien: no tens dues mans tu ? doncs a quí les dones ... i va sortir el símil del paraigües: ser un paraigües que aixoplugui de les preocupacions, dels entrebancs, dels problemes.
Es bonic ser un paraigües, no atura la pluja, pero definitivament ajuda a no mullar-se tant.

dijous, 5 de febrer del 2009

Crema de carabassa amb mozzarella fresca i nous

Aquesta crema de tardor/hibern es un excel.lent primer plat, a més a més aguanta perfectament uns quants dies a la nevera.





Ingredients:
  • 1 carabassa
  • 1 ceba
  • 125 gr mozzarel.la fresca de bufala
  • 10 mitges nous
  • Oli d'oliva per sofregir la verdura
  • Sal, pebre
  • Aigua

El.laboració:

  1. Partir la carabassa en dues meitats, buidar-la de llavors i fils. Tallar la pell i fer la polpa a daus.
  2. Tallar la ceba en juliana.
  3. Cobrir el fons d'una olla amb oli i quan sigui calent sofregir la ceba.
  4. Quan la ceba es torni transparent saltejar-hi els daus de carabassa durant 3'.
  5. Afegir aigua just que cobreixi la verdura, sal-pebrar i deixar coure tapat fins que la carabassa sigui tova, aproximadament 20'.
  6. Retirar del foc i afegir-hi la mozzarel.la escorreguda i les nous.
  7. Triturar-ho tot amb el minipimer o la batedora, fins que quedi una crema ben fina, tastar i rectificar de sal i pebre.

Aquesta crema admet moltes variacions i, segons el que s'hi posi, pot ser un saborós plat de dieta baixa en caloríes.

Algunes variants: en lloc de ceba, quan a la carabassa li falten 10', posar-hi una poma a trossos. Per coure la carabassa es pot posar meitat d'aigua i meitat de llet. En lloc de la mozzarel.la s'hi pot posar un iogurt (li dona un punt acid). La crema es pot servir amb una cullerada de compota de poma... imaginació al poder !

Quan has fet tard ?

Contra tot pronòstic vaig ser mare. Soc mare.

Els meus fills son el meu amor fet persona, la materialització d'una força més gran que jo mateixa que em va empenyer a tenir-los sense poder fer-hi més.


En ells vaig projectar el millor de mi mateixa, o al menys aixó es que vaig voler. Eliminar lastres del passat i reflectir una vida nova feta real en les seves vides. Volia una rel.lació transparent i sense mentides. Pero no era veritat, junt emb el millor també sortia el pitjor, el que els vaig donar fou la meva realitat de persona humana, amb virtuts, defectes i bona voluntat.

I al cap dels anys em pregunto com es fa per assumir el fracàs i poder seguir amb la vida propia, com t'en deslligues dels fills ? quan acceptes que han de seguir el camí que ells mateixos decideixen i tu passes a ser una espectadora sense veu ni vot ? i alló que vas voler construir no existeix.

Com t'ho fas per assimilar que el teu fill no t'estima, li ets totalment indiferent i t'exclou de la seva vida.

En quin moment has de deixar la teva filla anar cap al desastre i deixar d'intentar fer-la reaccionar ? seure a contemplar com s'estavella, i amb ella el teu cor. Quan ho has de deixar correr i acceptar que has fet tard, ja es massa tard. Quan "Les Amistats Perilloses" deix de ser només el títol d'una película i s'enduen divuit anys d'amor pel forat de l'aigüera.

Malgrat tot els meus fills son excel.lents persones, les seves virtuts superen en molt els problemes, pero saber aixó no m'ajuda. Quan tinc migranya no m'alivia pensar en totes les altres parts del cos que no em fan mal, amb els fills em passa una cosa semblant.

Avui hi ha una paraula que no em puc treure del cap: resiliència. La capacitat de sortir s'en de les adversitats. Etimològicament ve del llatí, resalire, que vol dir tornar a saltar, saltar amunt, podríem dir sortir endavant. D'aquí ve que els experts han definit resiliència com la capacitat de la persona per continuar la seva vida, malgrat els condicionaments traumàtics i les vivències conflictives greus que hagi pogut experimentar.

La resiliència es considera una aptitud per reaccionar positivament malgrat els traumes, i la possibilitat de reconstruir el futur aprofitant les pròpies forces del ser humà. No és únicament una forma de sobreviure, sinó que és la capacitat d'utilitzar l'experiència traumàtica adversa per projectar un futur sa i positiu. Crec que s'acosta molt al que jo intentava al formar una familia i en l'educació dels meus fills.

No m'en he sortit, alló que jo volía evitar als meus fills s'ha reproduit un cop més: falta de comunicació, desconfiança, falsedat, doble vida. La causa arrel no es la mateixa que la de la meva infantesa, aquest cop es el resultat de la meva incompetencia com a mare.

He seguit investigant i he decidit que, abanç de llençar la tovallola intentaré potenciar tot el que em pot ajudar a normalitzar la convivència, assumint els problemes que tinc i que no puc resoldre.

Factors que caracteritzen la resiliència:
  • Introspecció: capacitat per plantejar-se preguntes difícils i donar-se respostes honestes.
  • Independència: capacitat per mantenir distància física i emocional respecte dels problemes, sense aïllar-se.
  • Interacció: capacitat per establir llaços íntims i satisfactoris amb altres.
  • Iniciativa: capacitat per fer-se càrrec dels problemes i afrontar-los.
  • Creativitat: capacitat per crear ordre, bellesa i objectius a partir del caos.
  • Sentit de l'humor: predisposició a allunyar-se de la tensió, relativitzar-la i positivitzar-la.
  • Consciència moral: comprèn els valors internalitzats.
  • Autoestima, base de tots els altres factors.
  • Una manera concreta de ser persones resilients en les relacions familiars i laborals; amb els infants i joves:

    1. Establir relacions de persona a persona. Descobrir els aspectes positius. Confiar en l'altre. Posar-se en el seu lloc. Escoltar-lo.
    2. Adoptar actituds de respecte, solidaritat i comprensió.
    3. Tenir en compte que les necessitats, dificultats i expectatives de cada persona són diferents.
    4. Transmetre valors i normes resilients.

    dilluns, 2 de febrer del 2009

    Eminencia


    Morris West (1916-1999)

    Eminencia fou el seu darrer llibre publicat en vida, postumament es publicà La última confesión.

    West tingué una llarga trajectoria que va començar com a religiós a la seva Australia natal (tot i que mai professà els vots definitius), fou membre del servei secret durant la segona guerra mundial i posteriorment desenvolupà una exitosa carrera periodistica que el dugué a residir en diversos paisos.

    Aquesta trajectoria es reflecteix molt be a la seva obra, dins de la ficció històrica, es mou entre intrigues religioses (Las sandalias del pescador, El abogado del diablo, Los bufones de Dios, Lazaro..) i polítiques (La salamandra o Arlequin). També aborda novel.les de caire molt més introspectiu i intimista com El verano del lobo rojo o El navegante, on es planteja el retorn a les arrels i a la natura.

    Amb Eminencia West completa la tetralogia iniciada 30 anys enrera amb Las sandalias del pescador, aquesta darrera obra ens duu de nou al cor de l'alta política vaticana en un moment crucial: el de la mort del sant pare a finals del S.XX, enmig de les intrigues succesories.

    De la ma del cardenal Luca Rossini, personatge turmentat i complex, aborda temes com el paper jugat per l'esglesia oficial a l'epoca de la dictadura militar argentina, la infidelitat, el rol de les dones dins l'esglesia católica i la homosexualitat alhora que reflexiona sobre el paper de l'esglesia en el mon actual.

    Amb llenguatge amé i directe West condueix la història utilitzant diversitat de recursos narratius com diàlegs, oracions, cartes, sermons, articles de premsa o entrevistes que donen gran agilitat a la lectura.

    Crestes d'espinacs

    La meva recepta d'empanadilles d'espinacs al forn, no son tan pesades com les fregides i queden molt bones. Vaig fer-les de prova i no en va quedar ni una !

    Ingredients:
    • 15 oblees fresques per empanadilles
    • 250 gr espinacs cuits
    • 1 ou dur
    • 50 gr formatge ricotta (o filadelfia)
    • 2 cullerades pinyons
    • 1 cullerada panses
    • Sal, pebre i nou moscada
    • 1 rovell d'ou
    • 2 cullerades d'aigua
    • Oli per untar la plata del forn

    Preparació:

    1. Si els espinacs son frescos s'han de coure previament: rentar les fulles i treure les tijes, posar a una olla tapar, i coure a foc mig remenant de tant en tant. Es couen amb la seva propia aigua, no cal afegir-ne.
    2. Treure tota l'aigua que quedi als espinacs, posant-los a un colador i pressionant amb una forquilla. Després tallar-los petits.
    3. Ratllar l'ou dur.
    4. Barrejar els espinacs, l'ou dur, el formatge, els pinyons, les panses, un polsim de nou moscada, sal i pebre.
    5. Tastar i rectificar de condiments.
    6. Farcir les oblees amb una cullerada de la barreja que hem fet, pintar la vora amb rovell d'ou barrejat amb dues cullerades d'aigua i tancar la empanadilla, pressionant les vores amb una forquilla.
    7. Pintar una plata del forn amb oli d'oliva i posar les empanadilles a sobre.
    8. Pintar les empanadilles amb la barreja de rovell i aigua.
    9. Enfornar a 180º fins que siguin daurades, 15' aproximadament

    Jo les vaig acompanyar d'amanida feta amb els brots més tendres dels espinacs, en lloc de coure'ls els vaig reservar: espinacs tendres, daus de formatges: manxego, feta i blau, nous trossejades, amanit amb sal, oli i vinagre. Un plat ben mediterrani.

    Seguidors

    Total de visualitzacions de pàgina: