Contra tot pronòstic vaig ser mare. Soc mare.Els meus fills son el meu amor fet persona, la materialització d'una força més gran que jo mateixa que em va empenyer a tenir-los sense poder fer-hi més.
En ells vaig projectar el millor de mi mateixa, o al menys aixó es que vaig voler. Eliminar lastres del passat i reflectir una vida nova feta real en les seves vides. Volia una rel.lació transparent i sense mentides. Pero no era veritat, junt emb el millor també sortia el pitjor, el que els vaig donar fou la meva realitat de persona humana, amb virtuts, defectes i bona voluntat.
I al cap dels anys em pregunto com es fa per assumir el fracàs i poder seguir amb la vida propia, com t'en deslligues dels fills ? quan acceptes que han de seguir el camí que ells mateixos decideixen i tu passes a ser una espectadora sense veu ni vot ? i alló que vas voler construir no existeix.
Com t'ho fas per assimilar que el teu fill no t'estima, li ets totalment indiferent i t'exclou de la seva vida.
En quin moment has de deixar la teva filla anar cap al desastre i deixar d'intentar fer-la reaccionar ? seure a contemplar com s'estavella, i amb ella el teu cor. Quan ho has de deixar correr i acceptar que has fet tard, ja es massa tard. Quan "Les Amistats Perilloses" deix de ser només el títol d'una película i s'enduen divuit anys d'amor pel forat de l'aigüera.
Malgrat tot els meus fills son excel.lents persones, les seves virtuts superen en molt els problemes, pero saber aixó no m'ajuda. Quan tinc migranya no m'alivia pensar en totes les altres parts del cos que no em fan mal, amb els fills em passa una cosa semblant.
Avui hi ha una paraula que no em puc treure del cap: resiliència. La capacitat de sortir s'en de les adversitats. Etimològicament ve del llatí, resalire, que vol dir tornar a saltar, saltar amunt, podríem dir sortir endavant. D'aquí ve que els experts han definit resiliència com la capacitat de la persona per continuar la seva vida, malgrat els condicionaments traumàtics i les vivències conflictives greus que hagi pogut experimentar.
La resiliència es considera una aptitud per reaccionar positivament malgrat els traumes, i la possibilitat de reconstruir el futur aprofitant les pròpies forces del ser humà. No és únicament una forma de sobreviure, sinó que és la capacitat d'utilitzar l'experiència traumàtica adversa per projectar un futur sa i positiu. Crec que s'acosta molt al que jo intentava al formar una familia i en l'educació dels meus fills.
No m'en he sortit, alló que jo volía evitar als meus fills s'ha reproduit un cop més: falta de comunicació, desconfiança, falsedat, doble vida. La causa arrel no es la mateixa que la de la meva infantesa, aquest cop es el resultat de la meva incompetencia com a mare.
He seguit investigant i he decidit que, abanç de llençar la tovallola intentaré potenciar tot el que em pot ajudar a normalitzar la convivència, assumint els problemes que tinc i que no puc resoldre.
Factors que caracteritzen la resiliència:
Independència: capacitat per mantenir distància física i emocional respecte dels problemes, sense aïllar-se.
Interacció: capacitat per establir llaços íntims i satisfactoris amb altres.
Iniciativa: capacitat per fer-se càrrec dels problemes i afrontar-los.
Creativitat: capacitat per crear ordre, bellesa i objectius a partir del caos.
Sentit de l'humor: predisposició a allunyar-se de la tensió, relativitzar-la i positivitzar-la.
Consciència moral: comprèn els valors internalitzats.
Autoestima, base de tots els altres factors.
Una manera concreta de ser persones resilients en les relacions familiars i laborals; amb els infants i joves:
- Establir relacions de persona a persona. Descobrir els aspectes positius. Confiar en l'altre. Posar-se en el seu lloc. Escoltar-lo.
- Adoptar actituds de respecte, solidaritat i comprensió.
- Tenir en compte que les necessitats, dificultats i expectatives de cada persona són diferents.
- Transmetre valors i normes resilients.
