Persianes amunt i que entri el sol !

Algunes persones que em coneixen, en llegir el meu blog s'han espantat. Ara m'en adono que només he compartit els moments de foscor. Aixó ha estat del tot involuntari, realment no era la meva intenció preocupar ningú.

Qué em va moure a descriure el que em passa quan pateixo ? encara més, perqué ho vaig penjar a un blog totalment obert on tothom ho pot llegir ? la resposta es visceral, només fou la expresió d'una necessitat íntima d'obrir les finestres de bat a bat i orejar les estances del meu cor, fent entrar aire fresc, deixant sortir els meus fantasmes.

Val a dir que m'ha anat be, la experiència ha estat positiva i m'ha permés comunicar coses que mai hauria compartit cara a cara. Amb aixo no pretenc treure "ferro" als problemes, el pou es ben real i es exactament com l'he descrit, els meus sentiments no els vaig exagerar ni miro ara de suavitzar-los, pero també es cert que no sempre em sento malament, gràcies a Deu ! el curios es que quan et sents be no tens la necessitat imperiosa d'explicar-ho.

Tenir persones que t'estimen a prop es el millor que et pot passar a la vida, estar enamorada i ser corresposta es senzillament indescriptible, els fills, juntament amb les decepcions, també m'han proporcionat alegries infinites, la odisea a través de la fibromialgia m'ha enfortit i ara ja puc dir que m'en estic sortint. Quan el sol omple de llum la vida sento que tot val la pena, la negror es necessaria per donar a la vida els matisos necesaris per progressar com a persona.

Sense dificultats mai ens proposariem millorar, sense problemes propis no tindriem cap sensibilitat envers els problemes dels altres. Neixém enmig d'un gran dolor, parir es traumatic tant per la mare com pel fill, pero es alhora l'expressió de la màxima joia i plenitud. Crec que en major o menor mesura aquesta dualitat es manté tota la vida, el realment dificil es aprendre a acceptar els problemes, el patiment, el dolor i sortir-ne reforçat.

Sols no ho aconseguiriem mai, quan ets dins del pou necessites una ma, jo tinc la inmensa sort de tenir-la sempre a prop, pertany a la persona que més m'estimo i que encara no entenc cóm m'aguanta. Els amics sempre m'han sorprés, persones que jo no sospitava tenir a prop. La familia, aquella persona que et diu la paraula que necessites sentir al moment just. Déu pare-germà-amic, sempre a prop en la pregaria, fins i tot quan l'he oblidat, present en els amics del disabte a la tarda.

A la fi, adonar-te que estas envoltat de persones que també tenen problemes, sovint més greus, i que el que has de fer es deixar de mirar-te el melic, alçar els ulls i donar tu un cop de ma a quí ho necessiti enlloc d'autocompadir-te tant. I no deixar mai de donar gràcies per la vida !

Reguitzell de metges i Depresió

El camí de la fibromialgia II

El meu periple pels metges que había començat amb un neuròleg i un traumatòleg, va seguir.

El seguent fou un reumatolec, aquest cop jo ja sospitava tenir fibromialgia i vaig demanar a la associació d'afectats de fibromialgia de Terrassa em recomanessin un metge que conegués aquesta malatia, teóricament vaig anar al millor. Em diagnosticà oficialment, el meu dolor ja tenia un nom i una confirmació d'existir realment. M'assegurà que jo tenia molt bon pronòstic, estava tot just al començament de la malaltia. Segons ell si que tenía cura i en el meu cas en dos mesos havía d'estar resolt ! (fantastic, no ?).

El seu tractament amb més antidepresius, ansiolítics i dolorosissimes infiltracions no feu l'efecte esperat. El dolor no va marxar i al cap d'uns mesos va dir que no li veia explicació, potser calia tornar a fer proves: ecografía, TAC... No hi vaig tornar més. La decepció tan profunda que em va causar davant les expectatives que m'havía creat em van agreujar molt, el dolor cada cop s'escampava més i la meva depresió es feia manifesta.

La fibromialgia provoca depresió ? aquesta es la teoría oficial, i possiblement fins que no saps que es el que tens i admets que no es curarà, tens ansietat i estas depresiva. Sovint el que estas es molt emprenyada.

En el meu cas el que de debó em va fer caure en autentica depresió fou la peregrinació de metge en metge i la medicació amb antidepressius, per absurd que pugui semblar. Els efectes secundaris sumats a la falta d'efectivitat per reduir el dolor van ser l'autentica causa de la depresió en la que vaig caure durant dos anys.

El més inmediat va ser l'aument de pes juntament amb la somnolencia i la apatia.

Durant els anys que vaig estar medicada vaig guanyar 20kg. Vaig arribar a odiar el meu cos, m'en avergonyia tant que vaig deixar d'anar al gimnàs per que no podia suportar desvestir-me davant de ningú. Al deixar de fer esport la meva devallada física encara fou més acusada. Al estiu vaig deixar d'anar a la piscina o a la platja, activitats que sempre m'havíen encantat, obviament l'únic motiu era evitar mostrar-me en banyador. La obsessió per aprimar-me em dugue a probar tota mena de dietes, cadascuna més salvatge que la anterior, al no obtenir resultats l'estat depressiu anava en aument. Vaig caure en la bulimia, menjava compulsivament i vaig perdre tot el meu autocontrol. Realment m'odiava.

En arribar a aquest punt vaig anar a una dietista, en veure el meu estat i la medicació que prenía em va recomanar anar a un psiquiatre. Un altra metge amiga a qui vaig consultar em feu la mateixa recomanació. Així doncs la seguent especialitat que vaig consultar va ser la psiquiatria, de nou acudint a un metge pretesament expert en fibromialgia. Nou cambi de medicació i dosis, sempre dins dels mateixos tipus de medicaments.

La somnolencia juntament amb una forta apatia anà en aument. Els caps de setmana no em llevava del llit en tot el dia i dormia tota la estona. Els dies que em llevava m'adormia per tot arreu, anar a treballar era un martiri i m'havía de tancar al lavabo per poder tancar els ulls. El nivell d'apatia era total, era incapaç de decidir res, una vegada vaig marxar del supermercat com una autómata despres de donar voltes i voltes perque no podia decidir qué comprar per dinar.

En aquesta época el meu pobre marit es va fer càrrec de tot: dels nens, la escola, metges, la casa, el menjar, de mi. Si no hagués estat per ell mai hagues pogut sortir-ne, encara no entenc com no em va fer fora de casa amb tot el que li va caure a sobre.

Vaig començar a fer terapia amb una psicòloga del mateix gabinet del psiquiatre que em tractava. La terapia m'ajudà una mica al començament a acceptar el dolor i apprendre a conviure-hi, pero al anar aprofundint en les sessions cada cop s'em feien més dificils i em trabalsaven terriblement, fins que vaig deixar-ho.

Altres efectes secundaris "menors" van ser la pressió baixa, anemia i una forta reacció al.lergica al sol que m'omplí tota la pell de butllofes i m'espantà molt.

La meva vida havía quedat limitada a anar de metge en metge, no feia res més. Vaig sentir que havía tocat fons.

El Xines

Henning Mankell, 1948

Després d'un breu interval Mankell torna amb força a la novela negra, gran noticia pels que som seguidors d'aquest autor. He de reconeixer que jo em vaig enganxar al seu personatge estrella: Kurt Wallander i esperaba amb delit que tornés a escriure històries de lladres i serenos.

A El Xines l'autor fa un còctel combinant dues parts d'assasinats i processos deductius propis de la novela negra més clàssica, juntament amb un periple históric que ens porta a 150 anys enrera i acabant amb una part de politica-ficció actual. Tot aixó assaonant la acció entre Europa, Xina, America i Africa, fa que aquesta sigui una història, si més no sorprenent.

Un matí glaçat del gener de 2006, un fotògraf fa un descobriment aterridor: dinou persones han estat assassinades al poblet suec de Hesjövallen. La policia sospita que el crim és obra d’un pertorbat; però la jutgessa Birgitta Roslin, que s’interessa en el cas quan s’assabenta que entre les víctimes hi ha la família adoptiva de la seva mare, sospita una altra teoria.

Seguint la pista d’una cinta de seda vermella trobada damunt la neu, descobreix un sospitós vingut de fora i una trama inquietant i oculta que sembla que arrenca de Pequín. Birgitta no sap que tot es remunta a una vella història de l’any 1860, quan milers de xinesos van ser conduïts als Estats Units i forçats, gairebé com esclaus, a treballar en la construcció del ferrocarril de la costa oest.

Les conseqüències d’aquesta dramàtica odissea, protagonitzada pels germans Wu, San i Gou Si, arriben fins a la poderosa i conflictiva Xina del segle XXI, on les cruentes lluites de poder en el si del Partit Comunista Xinès decideixen el futur del país a les portes dels Jocs Olímpics.

Birgitta Roslin, en solitari i al marge de la policia, porta la seva própia investigació.

Tota la informació sobre l'autor i la seva bibliografía a la web oficial: http://www.henningmankell.com/

Un jabber amic

A vegades estas treballant capficada al ordinador i de sobte una finestreta s'obre i reps un misstage, un jabber amic, que et sorpren i t'alegra el dia, només et pregunta cóm estas ? i el saber que algú s'en preocupa et fa sentir be amb el mon un altre cop.

Aixó em va passar l'altre dia i es d'aquelles petites coses que realment t'animen, sense escarafalls, només cóm estas ? compta amb mi i ja n'hi ha prou.

L'endemà vaig llegir la lletra d'una cançó sudamericana que em va fer reflexionar, ve a dir que quan passen cosses bones al mon es Déu que fa camí amb nosaltres: quan el que res no te comparteix, quan aquell quí es feble ens enforteix, quan algú sofreix i troba consol, quan l'alegria creix i ens inunda, quan molts llavis diuen la veritat... Déu mateix fa camí amb nosaltres !

Jo em dic creient i vull creure que realment ho soc, crec en Déu, en Jesus, crec en l'amor: estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat. Crec que només l'amor ho pot arreglar tot, perque si estimes algú no li fas mal, li fas costat, no li ets injust, no te'n aprofites, no permets que passi fam, no li declares la guerra, si estimes de debó.

I quan quan em trobo un jabber d'algú que es preocupa per mi, se que no estic sóla, se que Déu fa camí amb mi i que es present al meu voltant.

Pakoras de broquil

Les pakoras son una mena de bunyols fets amb farina de cigrons molt populars a l'India. Son molt fàcils de fer, originals i saborosos, a més d'una manera diferent de menjar llegum. El resultat final no te res a veure amb el gust dels cigrons cuits al que estem habituats.



Ingredients:

• 175 gr farina de cigrons
• 1/2 culleradeta de sal
• 1/2 culleradeta de llevat
• 1 culleradeta llavors de rosella
• 1 culleradeta llavors de comí
• 1/2 culleradeta bitxo mòlt
• 200 ml aigua
• 2 alls
• 1 ceba petita
• 1/2 l oli de girasol o un altre oli vegetal neutre (per fregir)
• 500 gr broquil

Elaboració

1. Barrejar a un bol la farina de cigró, el llevat, la sal, les llavors i el bitxo.
2. Fer un clot al mit i anar barrejan't-hi l'aigua de mica en mica fins que quedi una pasta fina.
3. Trinxar ben finament els alls i la ceba.
4. Barrejar els alls i la ceba amb la pasta del bol.
5. Deixar-ho reposar 10'
6. Coure el bròquil tallat en "arbrets" al dente, més o menys 5'. Escorrer be tota l'aigua.
7. Escalfar l'oli a una cassola.
8. Rebossar els arbrets de bròquil amb la pasta i fregir amb l'oli no excessivament calent. Quan siguin torrats d'un cantó girar-los per que es torrin per igual. Fer-los en petites quantitals per que no s'enganxin els uns amb els altres i anar-los posant a una safata sobre paper absorbent per eliminar-ne l'excés d'oli.
9. Servir recent fets, es poden acompanyar d'amanida i salsa de iogourt.

Les pakoras es poden fer amb qualsevol mena de verdura: xampinyons, coliflor, anelles de ceba, carxofes.. Si agraden les verdures més cruixents no cal fer el pas nº 6, es poden rebossar crues i es couràn al fregir-les.

La farina de cigrons i les llavors de rosella es poden trobar a molts supermercats o a botigues de productes naturals.

Dins del pou

Avui ha passat, ja feia dies que tenim un problema molt greu. Hem mirat de racionalitzar-lo, d'entendre, d'acceptar.. pero un dia un detonador dispara els meus pensaments i caic dins d'un pou de sorra que em xucla. M'hi enfonso i el meu cap ple de raonaments negatius passa a ser el meu únic sentit: deixo de veure, de sentir i de parlar. No puc fer res per evitar enfonsar-me cada cop més, els pensaments que la meva ment construeix son cada cop més grans, estic convençuda que la meva vida no te cap sentit i el problema que m'ha catapultat a la foscor cada cop es més gran e irresoluble. El fracàs m'ofega.

Sobretot no puc parlar ni comunicar-me de cap altra manera, alguna vegada he provat a escriure el que sento, amb l'esperança de que algú ho llegeixi i m'ajudi abanç no m'ofegui del tot.

El pensament es torna extremadament lúcid dins la foscor, raono amb tota mena de lógica retorçada. Soc clarament culpable de tot el que passa de dolent, a mi i a les persones que estimo, llavors vull fugir i encara tiro més avall i m'aïllo més, el meu mutisme es torna hermètic. Penso en desapareixer de les vides d'aquells a qui faig tant de mal.

Fantasiejo amb la idea de marxar lluny i lliberar-los de la meva mala influencia. Busco a la web apartaments de lloguer a llocs remots on pugui desapareixer.

MIro d'alienar-me llegint compulsivament, pero fins i tot aixó em costa, no entenc el que esta escrit, el meu cap es a un altre banda i passo una vegada i un altre pels mateixos paràgrafs sense copsar-ne el sentit.

Soc conscient que pateixes molt i aixó em desespera, perque jo no m'en puc sortir i no et puc parlar, totes les paraules son presoneres i es neguen a ser pronunciades, fins i tot evito tant com puc la próximitat, em tanco a la habitació, no vull que ningú em vegi. Només en surto si se que estic sola. Paro atenció als sorolls, les passes a l'escala em neguitejen fins que passen de llarc i m'alleuja veure que no venien on jo soc amagada.

Pel que fa als meus fills no entenen res, pitjor encara: creuen que entenen el que ha provocat el meu silenci. El problema es ben real i greu, no es fruit de la meva imaginació. Pero interpreten el meu aillament com ira, creuen que estic enfadada. No sospiten la impotencia, la tristor infinita, el lloc remot on habito.

Al cap d'uns dies decideixes ajudar-me a tornar, ja tens la certesa que sola no podré i cada cop soc més lluny. Em demanes que et parli, que et miri. Jo no puc, fujo fins que les parets m'inpedeixen d'anar més enllà, et prego, amb paraules aspres, que em deixis, que no t'acostis. Et negues a marxar, t'has imposat ajudar-me encara que jo m'hi resisteixi.

Insisteixes amb tendresa, entre plors m'expliques que em necessites, que tens por, mires de convencer me que si que tinc algún valor per algú, per tu. No m'ho crec pero no et et vull fer mal, t'estimo massa.

Al cap d'una estona em giro i dic les primeres paraules, poc a poc, em vaig desbloquejant molt poc a poc. Amb paciencia infinita em guies fora de la foscor. Un torrent de llàgrimes desfà el tap que tenia a la gola i deixo sortir els pensaments fora del meu cap, em parles durant hores, de mica en mica jo també parlo. Tu m'ajudes a sortir a la realitat fins que el pou queda enrera. Aquesta vegada, ja esta.

El despertar del dolor

El camí de la fibromialgia I

Ja fa 5 anys i escaig que vaig començar a patir dolor crónic. Començà en dos fronts: migranya i cefàlea tensional per una banda i dolor intens a l'espatlla dreta que irradiaba amunt fins darrera la orella i avall fins a la ma.

En aquell moment vaig començar una odisea de metges, especialistes i tractaments que miraré de reflectir tant fidelment com la meva memoria m'ho permeti, no ho vull ni puc oblidar. Entre altres motius per que no he de permetre que mai em torni a passar de deixar-me pendre el control de la meva vida i del meu cos d'aquella manera.

De mica en mica aniré explicant aquí la evol.lució de la meva fibromialgia.

No s'em va acudir rel.lacionar les dues menes de dolor, ni cap metge les analitzà globalment tampoc, tot i que mai m'abandonaven.

Hi va haber un periode de 5 mesos consecutius amb migranya i/o cefàlea tensional de nit i de dia, em feia mal fins i tot recolzar el cap al coixí, parlar, pensar em representava un esforç sobrehumà. Cap analgèsic em feia efecte, i en prenia molts, de tots tipus. Finalment vaig anar a un neuròleg reputat, especialitzat en migranyes. Fou el meu primer contacte amb els antidepresius i els ansiolitics, i l'inici dels tractaments estèrils que només afegien efectes secundaris al mals que ja tenía.

Pel dolor a l'espatlla vaig anar a un traumatòlec que em feu tota mena de proves: radiografies, ecografies, TAC... per increible que pugues semblar jo estaba be, tot ere correcte. Vaig fer sessions de fisoterapeuta amb massatges que em feien cridar de dolor, un tractament d'hipertèrmia que empitjorava notablement els meus simptomes i infiltracions que, a part del dolor intens al moment di'inflitrar i fins a dues hores més tard, no van aliviar en absolut el dolor que ja patía. Al cap de sis mesos de tractaments i proves em digué que ell ja hi podia fer res més. Mencionà la possibilitat de que es tractes de fibromialgia, pero no em va poder aconsellar quin havíen de ser els seguents passos par la meva banda ni a quin especialista acudir.

Entretant la medicació dels neuròleg em va deixar totalment grogui, sempre he estat molt sensible als medicaments. Vaig quedar totalment apàtica, asseguda a una cadira, incapaç d'aixecar-me si ningú m'ho deia. M'adormía per tot arreu, a la feina em tancava al labavo i em quedava adormida una hora seguida sense adonar me'n. Després d'alguns cambis de medicament i dosis el metge aconseguí una mena de situació tol.lerable segons el seu punt de vista. Jo m'hi tenia que acostumar i, lógicament jo m'hi esforçava molt ja que la recompensa era "curar" el mal de cap.

A més un altre efecte inmediat fou l'aument de pes: 10 kg en pocs mesos, i seguia aumentant.

Tots aquests efectes secundaris, lligats al dolor que mai va disminuir i a la impotencia d'anar de visita en visita de metges, sempre empitjorant, em dugué a un estat depressiu, del que no n'era ni tan sols conscient.

A tot el cuadre anterior hi vaig començar a afegir una nova dèria: la preocupació per aprimar-me que aviat esdevingué obsesió, al fallar estrepitosament tots els meus intents de perdre pes mitjançant dietes.

Saltejat d'arrossos de colors

Ahir no tenia ganes de cuinar i només disposaba de 30' per fer-me quelcom per dinar, direu que no es la situació més adient per sentir-se creativa, pero noi, em va enganxar la musa i vaig improvitzar un saltejat que no sols era bonissim sino molt vistós.

Ingredients:

• Arrossos salvatages: basmati, vermell i negre
• 1 Pastanaga
• 1 Overginia
• 1 Branca blanca d'api
• 1/2 pebrot vermell
• 1/2 pebrot verd
• 1 porro
• 1 All
• 1c panses
• 1c pinyons
• Sal i pebre
• Oli d'oliva

Preparació

1. Coure els arrossos amb aigua salada bullent durant 25' aproximadament
2. Netejar i tallar els pebrots, l'all i la overginia a dauets, i la resta de verdures a rodanxes.
3. Sal-pebrar i saltejar les verdures amb un bon raig d'oli a foc ben viu al wok remenant constantment amb dues culleres, fins que estiguin cuites pero encara cruixents (més o menys 5').
4. Afegir a les verdures les panses i els pinyons i reservar.
5. Escorrer tota l'aigua del arrós i rentar amb aigua freda.
6. Barrejar els arrossos amb les verdures del wok i saltejar-ho tot junt a foc ben viu 5'.

La diversitat de colors i textures fa que sigui un plat molt divertit i atractiu.

La barreja d'arrossos salvatges la vaig comprar a una botiga de productes naturals. També es troben tota mena d'arrossos a les botigues de productes asiàtics.

Carxofes farcides d'ous de guatlla

Aquesta recepta me la va explicar un amic amb la seguent descripció: bueno, bonito y barato. Ens va agradar tant que ja la he repetit, tant com a tapa com per primer plat.

Ingredients:

• Carxofes (de mida petita i ben tendres)
• Ous de guatlla
• Llimona
• Sal i pebre
• Salsa de tomaca ben espessa (opcional)

Elaboració:

1. Netejar les carxofes treient les fulles exteriors més dures i tallant la cua de manera que s'aguantin dretes. Buidar-les sense foradar la base.
2. Fregar-les amb un tall de llimona perque no es tornin negres i salpebrar-les.
3. Coure-les al vapor en una cassola tapada on capiguen juntes i no es mogin (per evitar que s'obrin les fulles), amb un raig d'oli d'oliva i un dit d'aigua. Treure-les quan estiguin encara una mica fortes i escorrer tota l'aigua.
4. Pre-escalfar el forn a 200º
5. Posar les carxofes a una safata amb un raig d'oli, opcionalment es podem posar sobre una base de salsa de tomaquet que tindrem previament feta o un altra salsa que ens agradi.
6. Buidar un our de guatlla a dins de cada carxofa. La closca dels ous de guatlla s'esmicola molt i te un tel molt fort, per trencar-los més facilment jo tallo la closca amb unes estisoretes.
7. Salar els ous i coure-ho mes o menys 10' (fins que la clara estigui presa).

Els que no siguin vegetarians poden acabar el plat afegint unes virutes de pernil serrà.

Es original, fàcil i deliciós: éxit assegurat.

¿Què és la Fibromiàlgia?

Aquesta informació esta copiada de la web de la Asociació Catalana d'Afectats de Fibromialgia, informació molt més amplia i enllaços els trobareu a le seva web: http://www.fibromialgia-cat.org/

Jo pateixo fibromialgia desde fa 5 anys i aquesta informació es de les útils i clariificadores que he trobat a internet. En altres escrits aniré explicant el meu periple personal per metges i tractaments fins arribar a la situació actual.

He marcat en vermell els simptomes descrits en aquest article que jo pateixo, gràcies a Deu no son tots !

1. ¿Què és la Fibromiàlgia?
Reconeguda per la OMS el 1992. Està classificada amb el codi M79.7 de la Classificació Internacional de Malalties. És una malaltia que es caracteritza per dolor crònic generalitzat, no articular, i sensació dolorosa a la pressió d'uns punts sensibles específics.
Fig. 1. Punts dolorosos de la fibromiàlgia
Occipuci: insercions del múscul suboccipital. Cervicals inferiors: cara anterior dels espais intertransversos C5-C7.Trapezi: punt mig de la vora superior.Supraespinós: als orígens per sobre de l'escàpula. Segona costella: segona unió costocondral.Epicòndil lateral: 2 cm distalment a l'epicòndil lateral.Gluti: quadrant superior extern de la natja.Trocànter major: posterior a la prominència del trocànter. Genoll: coixinet adipós de la cara interna del genoll, proper a l'articulació.
Critèris diagnòstics de Fibromiàlgiade l'American College of Rheumatology (ACR) de 1990:
Història de dolor generalitzat present durant més de 3 mesos.DEFINICIÓ: es considera dolor crònic generalitzat quan:
*Està present a ambdós costats del cos. *Està present per sobre i per sota de la cintura.
També hi ha dolor a l'esquelèt axial (cervicals, dorsals, lumbars i paret toràcica anterior).
Dolor a la pressió digital en 11 dels 18 punts definits (en exercir una pressió equivalent a 4 kg. de pes, aquests punts sensibles són exageradament dolorosos).
2. Què és el que produeix el dolor?
El cos humà té mecanismes que el protegeixen habitualment contra el dolor. Si no existissin aquests mecanismes, seríem conscients constantment del nostre organisme i dels nostres músculs i articulacions. Es pensa que en les persones afectades de fibromiàlgia aquests mecanismes tenen un funcionament anormal, la qual cosa provoca un increment en la percepció del dolor. Una petita sobrecàrrega en una part del cos és suficient per a notar sensacions doloroses. Així, doncs, ens trobem davant d'un trastorn del Sistema Nerviós; concretament, dels mecanismes que processen els estímuls dolorosos, donant lloc a un llindar del dolor extremadament baix.
3. Quin és el símptoma més important?
El dolor musculoesquelètic amb un mínim de tres mesos de durada, de localització difusa i a diverses parts del cos, com la lumbar, el coll, l'espatlla, la zona pèlvica, colzes i mans, que a més a més afecta a ambdós costats del cos (esquerra i dreta) i tant per sobre com per sota de la cintura.
4. Com i a quines parts es nota el dolor?
Les persones que pateixen fibromiàlgia descriuen el dolor com cremor, punxades, pesantor, palpitació o molèstia. És freqüent que el dolor es noti als músculs que més s'exerciten i, en general, a les parts abans esmentades.
5. Quines altres molèsties produeix a l'aparell locomotor?
Pot provocar rigidesa generalitzada, sobretot en llevar-se al matí i sensació d'inflamació a les mans i els peus. També es pot sentir formigueig poc definit que afecta de forma difusa sobretot a les mans. Són molt freqüents, també, les contractures musculars, sobretot al múscul trapezi.
6. Provoca cansament?
Sí, en la majoria dels casos. Les persones que pateixen fibromiàlgia tenen poca tolerància a l'esforç i se senten como si els manqués energia. Això fa que qualsevol exercici d'intensitat inusual els provoqui dolor, per la qual cosa intenten evitar l'esforç físic. La conseqüència és que cada cop realitzen menys esforç, la massa muscular s'empobreix i el nivell de tolerància a l'exercici disminueix encara més. D'aquí la necessitat de mantenir un exercici suau però amb constància.
7. El son també es veu afectat?
Sí. Entre un 70-80% de les persones amb fibromiàlgia es queixen de tenir un son de mala qualitat i del fet que el dolor empitjora els dies que dormen malament. Els investigadors pensen que aquests malats s'adormen sense problemes, però que presenten alteracions en la fase del son profund. Els registres electroencefàlics presenten alteracions en aquesta fase i es detecten unes ones similars a les que mantenen l'activitat d'alerta del cervell. No se sap si aquestes ones estan relacionades amb l'orígen o són conseqüència de la fibromiàlgia. En qualsevol cas, els trastorns del son tenen una gran importància en la fibromiàlgia, essent imprescindible tractar-los per tal de poder assolir millores posteriors.
8. Quins altres símptomes es presenten més freqüentment?
Són freqüents l'ansietat, la irritabilitat i la depressió com a conseqüència de l'estat crònic de dolor i fatiga que es pateix. També són freqüents la migranya, trastorns de la circulació a les extremitats, l'anomenada síndrome del còlon irritable, cefalea tensional, urgència miccional, disfunció temporomandibular, dolor miofascial, dolor pelvià crònic, sequetat de boca i d'ulls i, en dones, dolors durant la menstruació. També són força freqüents els trastorns cognitius (dificultats de l'atenció, la memòria i la concentració).
9. Quins factors poden empitjorar els símptomes?
Els canvis de temperatura i humitat ambiental, l'increment de l'activitat física, l'estrès, la depressió, l'ansietat i les fluctuacions hormonals (els estats premenstruals i menopàusics).
10. Es pot patir fibromiàlgia juntament amb d'altres malalties?
Sí. La fibromiàlgia pot ser l'única malaltia que es pateixi, però és freqüent que una persona tingui altres malalties reumatològiques, com ara artrosi, artritis o lupus, entre d'altres. Així mateix, el fet de patir fibromiàlgia no descarta pas que es pugui patir qualsevol altra malaltia. És per aquesta raó que les persones malaltes de fibromiàlgia han de consultar amb el metge sempre que notin alguna molèstia que no atribueixin directament a la fibromiàlgia que pateixen.
11. Quines poden ser les causes de la malaltia?
S'han trobat casos en els quals la malaltia va començar després d'un esdeveniment puntual, com una infecció bacteriana o vírica, un accident d'automòbil, una separació matrimonial o divorci, problemes amb els fills, etc. D'altres vegades, apareix després que una altra malaltia coneguda (p.e. artritis o lupus eritematós) limiti la qualitat de vida del malalt. Tanmateix, el més provable és que aquestes no siguin les veritables causes de la malaltia, sinó que es tractaria de factors que precipitarien l'aparició de la simptomalogia en persones que ja pateixen una anomalia -fins aleshores "oculta"- en els mecanismes de regulació de la seva capacitat de resposta davant del dolor i l'estrès.
12. Quines investigacions s'estan duent a terme sobre la causa de la malaltia?
Es poden trobar molts treballs publicats cada any a la literatura mèdica sobre aquest tema. Els estudis s'han orientat a analitzar si existeixen en aquests malalts alteracions en els seus músculs, en el seu sistema immunològic, anomalies psicològiques, problemes hormonals o alteracions en els mecanismes de regulació del dolor. Els resultats semblen ser prometedors, però encara no hi ha resultats concloents al respecte.
13. Existeix una"personalitat fibromiàlgica"?
Sembla que la resposta deficient davant les situacions d'estrès és un tret important en les persones amb fibromiàlgia. Pel que fa a l'ansietat i la depressió, encara que molts metges pensen que són factors fonamentals, el cert és que apareixen amb la mateixa freqüència en d'altres malalties cròniques com ara la lumbàlgia o l'artritis reumatoide. Per bé que hi ha teories que defensen l'existència d'una "personalitat fibromiàlgica", el cert és que aquestes teories no estan fonamentades en cap evidència científica i, a voltes, són criteris que poden arribar a anar en contra del necessari avenç per tal d'arribar al veritable coneixement d'aquesta malaltia.
14. És una malaltia freqüent?
Segons estudis poblacionals, afecta entre el 3% i el 6% de la població (aquestes dades són variables segons quin sigui l'estudi consultat).
15. És una malaltia nova?
Sembla ser que no, atès que al segle XVIII els metges europeus ja comentaven l'existència de reumatismes articulars i no articulars, i el 1904 Sir William Gowers parlava d'una malaltia reumàtica que afectava al teixit fibrós. No obstant, la investigació de les seves causes va començar a mitjan els anys 80 i els criteris per al seu diagnòstic daten de 1990. La fibromiàlgia o SFM (Síndrome de Fibromiàlgia) fou reconeguda com a malaltia per l'OMS (Organització Mundial de la Salut) l'any 1992.
16. És una malaltia incapacitant?
En el sentit d'incapacitat irreversible per deformitat o destrucció d'articulacions, no. Això no obstant, la fibromiàlgia por ser molt incapacitant pel que fa a la dificultat per a realitzar diverses activitats. Els estudis realitzats en aquest sentit han conclòs que la fibromiàlgia pot ser tant incapacitant com l'artritis i més que d'altres processos com ara la bronquitis crònica o la "diabetes mellitus".
17. Quina relació té la seva aparició amb el sexe i l'edat?
Nou de cada deu malalts són dones. L'edat de començament més freqüent oscil.la entre els 35 i els 50 anys, tot i que ha estat diagnosticada en nens, adolescents i persones de més de 60 anys.
18. A més dels punts dolorosos, es troben d'altres alteracions amb l'exploració?
Sí. A la palpació, poden localitzar-se contractures i espasmes musculars. D'altra banda, la pell sol presentar-se més sensible a l'envermelliment, que es produeix tan sols presionant amb la mà sobre qualsevol part del cos (conseqüència de petites alteracions en la regulació del reg sanguini a la pell).
19. Hi ha cap prova que confirmi el diagnòstic de la malaltia?
Les radiografíes i les anàlisis, per bé que s'han de realitzar, només serveixen per a descartar la presència d'altres patologies, però no són determinants per al seu diagnòstic. El mateix passa amb els mètodes més moderns, com el TAC (Tomografia Axial Computeritzada) o la ressonància magnètica, els quals no permeten -mitjançant el seu ús habitual- detectar cap alteració determinant per al diagnòstic de la malaltia. Actualment, hi ha nombroses investigacions obertes a arreu del món, a fi de poder trobar altres proves i noves eines de mesura que facin possible un diagnòstic més clar i definitiu de la malaltia.
20. Té cura la fibromiàlgia?
La fibromiàlgia és una malaltia crònica per a la qual, actualment, no existeix cura. Això no obstant, sí que existeixen una sèrie de mesures que han demostrat millorar, en moltes ocasions, la qualitat de vida d'aquests malalts: un correcte diagnòstic, l'explicació al pacient de la naturalesa de la seva malaltia (explicar-li que no causarà destrucció de les articulacions, ni lesions irreversibles ni deformitats), l'educació per tal que eviti els factors agreujants, el tractament -si fos el cas- de les alteracions psicològiques, el tractament de les possibles alteracions del son, canvis en el comportament i en els plantejaments vitals, l'exercici físic suau i moderat, la realització de tècniques de relaxació muscular, l'ús d'analgèsics i medicaments que augmenten la resposta al dolor i també, en alguns casos, l'ús de teràpies complementàries (com ara l'acupuntura, l'homeopatia, la naturopatia i la fitoteràpia).
21. És important l'exercici físic?
L'exercici físic i un adequat enfortiment dels músculs són, sens dubte, de gran eficàcia. Cal, però, treballar poc a poc, realitzant un exercici suau i de manera gradual, atès que la pràctica d'exercici per sobre de la capacitat física del malalt empitjora el dolor i la tensió muscular i convida a abandonar l'esforç. Es recomana, doncs, l'activitat aeròbica moderada (com ara passejar o caminar sobre una cinta rodant, la hidrogimnàstica o la bicicleta), després de la valoració per part del metge i amb l'ajut de terapeutes físics o monitors especialitzats. La pràctica d'algunes disciplines orientals, com el tai-txí i el txi-qung, practicades de forma molt suau i progressiva, han demostrat, també, la seva eficàcia en un gran nombre de casos. Tanmateix, cada persona haurà d'aprendre, amb voluntat i constància, quin és el tipus d'exercici que li proporcionarà uns millors resultats.
22. És necesari aprimar-se?
L'obesitat suposa una sobrecàrrega dels músculs i dels tendons, fet que pot agreujar la simptomatologia de la malaltia. Per aquesta raó, es recomana perdre pes a les persones que tenen fibromiàlgia, de manera que el seu pes no estigui per sobre del recomanat per a la seva edat, alçada, constitució, etc., de la qual cosa el malalt haurà d'esser informat pel seu metge.
23. Són eficaços els medicaments?
És cert que, en la fibromiàlgia, l'eficàcia dels medicaments sol ser parcial, fent-se necessària la combinació de diferents fàrmacs. Ara per ara, no existeix una medicació específica per a aquesta malaltia, emprant-se fàrmacs ja coneguts per a d'altres malalties en dosis més baixes a les habituals. La medicació sol basar-se en una associació de tricíclics (en dosis més baixes que no pas per a la depressió), analgèsics, inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, ansiolítics i relaxants musculars, entre d'altres. En qualsevol cas, però, haurà de ser el metge qui determini quina pot ser la millor medicació per a cada pacient.
24. En què consisteix el tractament de la fibromiàlgia?
El tractament de la fibromiàlgia, hauria de contemplar diverses vessants: l'educacional (tenir la informació necessària sobre la malaltia i sobre el que comporta), la farmacològica (comentada en la pregunta anterior), la física (comentada en la pregunta núm. 21) i la psicològica (amb teràpia cognitivo-conductual, per tal d'ajudar en els necessaris canvis de comportament, i cercant el reforçament de l'autoestima i dels mecanismes de control per tal d'afrontar els diversos aspectes de la vida diària). És molt important l'intercanvi d'impressions i la convivència amb d'altres persones afectades (sobretot en l'àmbit associatiu), com també la participació en grups d'ajuda mútua (GAM) i en tallers col·lectius de recuperació funcional i de manteniment de la forma física (tai-txí, txi-qung, etc.). Abordant totes aquestes vessants, és possible, en molts casos, assolir una millora important en la qualitat de vida de les persones afectades de fibromiàlgia.
25. Quin és el pronòstic de la malaltia?
Els estudis a llarg termini sobre la fibromiàlgia han demostrat que es tracta d'una malaltia crònica, per bé que els seus símptomes poden ser oscil·lants (poden aparèixer, desaparèixer i reaparèixer en diverses èpoques). L'impacte que produeix en la qualitat de vida de qui la pateix varia molt d'unes persones a d'altres, però seguint totes les pautes explicades és possible assolir una millora de molts dels seus símptomes. És d'esperar, també, que es vagin fent nous descobriments i que es desenvolupin nous fàrmacs específics per al tractament de la fibromiàlgia. Amb tot, podem tenir l'esperança que la qualitat de vida de totes les persones afectades pugui anar millorant dia a dia, fins el moment en què la ciència pugui aportar-nos una possible cura per a aquesta malaltia.

Abraçada

Es el cartell de la fira del llibre de Colombia trobat a un blog i no he pogut estar-me'n de copiar-lo amb tota la barra.Aquesta imatge resumeix amb tota perfecció la meva rel.lació amb els llibres.
Son dies especialment dificils. M'he sentit fisicament abraçada, confortada i consolada. Son els meus únics amics quan el pou m'engoleix.

Creps d'espinacs

Els Reis m'han dut un altre llibre de receptes vegetarianes. Aquesta es la primera que he probat i he de dir que va tenir un gran éxit, tenint en compte que la única vegetariana a casa soc jo i que els altres no son gaire amants de les verdures, aixó vol dir que aquesta recepta es deliciosa de debó !

L'original d'aquesta recepta es que no son creps farcits d'espinacs, sino que els espinacs son a la massa dels creps i es poden farcir del que més agradi.

Ingredients:

• 90gr farina integral
• 200gr espinacs (trinxats ben petits, cuits i treta tota l'aigua)
• 1 ou
• 1 iogourt natural
• 1 cullerada d'oli (més el que es necessiti per untar la paella al coure els creps)
• 3 cullerades d'aigua
• una mica de nou moscada
• sal i pebre

Preparació:

1. Barrejar tots els ingredients fins que quedi una massa tipus puré claret, sense grumolls.
2. Untar d'oli una paella antiadherent i quen sigui calenta (a foc mig) tirar-hi massa de creps, inclinar la paella cap a un costat i l'altre per que es reparteixi be la massa. Ha de cobrir tota la superficie amb el mínim de gruix. Deixar coure fins que cualli.
3. Girar la crep amb l'ajuda d'un plat o tapa plana, i coure per l'altra banda. S'ha de vigilar més que amb els creps tradicionals que no es trenquin ja que aquesta massa es una mica més fràgil al manipular-la.
4. Farcir els creps o reservar-los per farcir-los junts al final (jo m'estimo més fer-los d'un en un i anar-los col.locant al plat a punt per gratinar)

A mida que es van fent s'agafa practica i surten millor i més primetes.
Es poden farcir com agradi més. Jo en vaig fer de dues maneres:

1er farcit:
Ceba tendre sofregida barrejada amb formatge ricotta, formatge gruyere ratllat, nous esmicolades, ou batut, sal i pebre. Posar una cullerada farcit sobre el crep i enrotllar com un caneló, a sobre posarhi una mica més de farcit i gratinar al forn.

2on farcit:
Formatge tipus tranchettes o qualsevol que fongui facilment a dins la crep, plegar pel mig i tornar a plegar, que quedi com un triangle. A sobre emmental ratllat i gratinar al forn.

De les dues maneres son absolutament delicioses. Acompanyades d'amanida de tomaca i alfàbrega queda un plat bonissim i molt complert.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Stieg Larsson (1954-2004)
Segon volum de la trilogía Millennium.

Vaig llegir el primer volum d'aquesta trilogía fa 4 mesos, molt després de la seva publicació. Al començament, quan el vaig començar a veure a les llibreries no em va cridar gens l'atenció: "Els homes que no estimaven les dones", m'imaginava una dura novel.la sobre maltractaments i no em venia gens de gust encetar un tema que de segur em faria patir molt.

Més endavant, al llegir-ne les crítiques vaig pensar que potser m'havía equivocat. Total que un bon dia al aeroport m'el vaig comprar i es convertí en el meu company d'hotel durant un aburrit viatge de feina.

No em va decebre, realment manté l'interés durant totes i cadascuna de les pàgines, si be no el vaig considerar un llibre excepcional. Amb un argument massa enrevessat, on s'hi barrejaven diverses històries que no s'arribaven a connectar fins molt endavant. Em van donar sensació de desbarrar una mica en alguns moments.

El tema es dur: son homes que no estimen les dones i la lluita contra abusos i crims terribles, pero es un thriller i la complexitat de la trama fa que la seva lectura no sigui traumatica com ho podria ser un reportatge o un assaig sobre el mateix tema.

Els personatges, per altra banda em van captivar, complexos, molt complexos, i atipics, al menys dins del marc de la nostra societat més propera. Foren realment aquests personatges i el voler saber-ne més el que em motivà a comprar el segon volum tan bon punt fou publicat.

Al igual que el primer, "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina" es llegeix d'una sentada, no pas perque sigui curt (son 766 pàgines!, si fa o no fa com el primer), sino per que la història t'enganxa de tal manera que es impossible parar de llegir.

L'argument es desenvolupat amb agilitat, el ritme es perfecte i les diverses ramificacions lliguen sense tenir mai la sensació de que perds el fil. S'aprofundeix molt en tots els personatges i al tancar el llibre, en acabar la darrera pàgina, ja els troves a faltar.

Aquest segon volum està molt més ben orquestat i afinat, tot i que es impossible llegir-lo si no s'ha llegit el primer.

Per si no ha quedat clar, he disfrutat llegint-lo i m'ha ajudat a evadir-me d'una realitat molt feixuga, pero aixó es un altra historia.

Més informació sobre aquest autor i la seva curtíssima trajectoria a: http://www.stieglarsson.com/

Michael Connelly (Filadelfia 1956)

Michael Connelly es un magistral autor de novela negra, no totes les seves obres has estat traduïdes al castellà, pero s'en poden trobar un bon grapat.

Jo l'he descobert recentment a través d'un article sobre bons llibres de lladres i serenos.

He començat amb tres títols de la seva sèrie de Harry Bosch, veterà detectiu de la policia de Los Angeles: "Pasaje al Paraiso", "Más Oscuro que la Noche" i "Ciudad de Huesos".

Tots tres m'han enganxat, estan molt ben escrits, l'interes argumental es manté de la primera pàgina fins a la darrera i el desenvolupament de la trama així com el procés deductiu tenen un excel.lent ritme lógic, que juntament amb personatges ben definits donen credibilitat a les històries.

Segur que seguiré amb altres títols d'aquest autor i el recomano a qualsevol amant d'aquest gènere.

A destacar: una de les seves obres "Deuda de Sangre" ("Blood Work" al original) fou portada al cinema amb gran encert per Clint Eastwood.

Pels qui tinguin ganes de saber més d'aquest autor la seva web oficial es: http://www.michaelconnelly.com/

No ho tenia previst

No, definitivament, res no es com ho havia somniat.

No tenia previst estar atrapada en un cos on el dolor hi campa - fibromialgia en diuen alguns -; ni sentir-me una extranya a casa, amb fills gairebé desconeguts i obligacions postisses.

Darrerament no es un bon dia.

Només els llibres m'alliberen de la sensació opressiva d'haver fet tard, d'haver errat el camí en algún punt i ara no reconeixer on soc.

Sempre ho he volgut fer tot "molt be", educar els fills una mica a contracorrent, sense ressignar-me al que la societat actual dicta. Amb gran superbia vaig creure que dins de casa podiem fer el mon a la nostra mida i preservar-hi els valors que consideravem fonamentals: respecte, generositat, amor, espiritualitat, esforç personal i col.lectiu, sinceritat, confiança, cultura...

Amb estupefacció veig com els joves en que van esdevenint els meus nens no ho comparteixen. Sovint no els reconec i no m'hi reconec (no tindria per que, per altra banda).

Em sento molt perduda i, com sempre, em submergiré als meus llibres i somniaré que reparo el meu cor trencat.