Victus

Albert Sánchez Piñol, Barcelona 1965.

He de confessar que Victus m’ha obert els ulls despullant de sentimentalismes cecs la visió catalana del 1714 i de tòpics la versió espanyola. Aquest cru relat té la portentosa capacitat de tocar el voraviu i creure te’l.

Viure en primera persona la guerra de successió espanyola i molt especialment l’asedi i caiguda de la ciutat de Barcelona m’ha fet passar per tot un ventall de sentiments dels quals la ràbia i la vergonya no en son en els menors, VICTUS si, però no per virtut de les tropes Borbòniques, VICTUS sobretot per la degeneració i conformisme del propi govern de la Generalitat, de molts polítics i senyors influents, sense oblidar els nombrosos botiflers. Ben bé tal com passa avui que la nostra elit governant és un exemple de corrupteles i interessos particulars.

I tanmateix aguantant tot un any sencer d’asedi només gràcies al valor i coratge dels ciutadans anònims liderats per uns pocs, molt pocs, herois de primera fila. Veure com des de dintre mateix es sabotejaven sistemàticament les accions que podrien haver canviat el curs dels esdeveninements m’ha fet enrabiar molt, tant com quan veig les notícies cada vespre. No n’aprenem, passen els segles i tot segueix igual a la meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.