Vents de tempesta tornen a sacsejar la meva llar
les fondalades ens criden
en mig de tèrboles aigües brutes
distàncies insondables s'obren pas entre la por.
Fugir a llocs remots d'anonimat garantit,
tots pensem en fugir
a llocs passats quan l'amor era suau,
a llocs interiors de foscors privades.
Per què no tornes filla estimada ?
on vas oblidar el camí ? en quin punt
t'engolí el laberint ignot ?
la fressa de la por ens acompanya.
Arreu cerquem inexistents paraules,
les mans obertes ja no acullen.
Éssers fréstegs que es defugen,
esdevinguts solituds paral·leles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada