La fortuna de Matilda Turpin

Alvaro Pombo (Santander, 1939)

 

Aquesta obra s'endugué el Premi Planeta 2006. Estem al davant de personatges nihilistes d’alta societat atrapats en una foto gairebé fix. Una consciencia aliena a tots ells dis secciona cadascun dels seus pensaments, dels seus motius. Paraules, mirades, actituds i silencis son objecte d’extens anàlisis i reflexió, sota l’ombra omnipresent de la Matilda, morta dos anys enrere, alta executiva de personalitat dominant que conforma la manera de ser de tots els altres, mers figurants, comparses a la seva ombra.

La primera part es un exercici teòric i reflexiu sobre qui son i qui creuen ser el marit: un Juan Campos ensimismat i reclòs en si mateix, els fidels col·laboradors i amics íntims, Antonio i Emilia perpètuament a l’ombra de Matilda i Juan, els fills Jacobo, Andrea, Fernando, criats en la desafecció i distància. Tots amb els seus propis sentiments enquistats a força d’amagar-los.

La segona part trenca l’hermetisme de Juan Campos i desgrana la relació amb Matilda, sortint del mon claustrofòbic dels sentiments dona pas a les circumstàncies que els acompanyaren fins al moment de la mort de Matilda i descobrim qui son en realitat aquesta família tan poc convencional, amb els rols tradicionals intercanviats.

Per acabar de nou al present, al retir hivernal buscat per Juan Campos al Asubio (el Recer), la casa de camp de la família, en companyia d’Antonio i Emilia, Fernando, Angelica i altres visites ocasionals, mentre una espiral de sentiments, passats i presents, va engolint els personatges i podrint unes relacions aparentment perfectes. D’alguna manera l’Asubio serà una crisàlida a la inversa: transformarà les papallones en cucs fins a eclosionar en tragèdia inevitable.

Obra descriptiva, psicològica, filosòfica, on no passa res, on tot passa al exercisc reflexiu de l'observador aliè. Amb gran riquesa i domini del llenguatge i us exhaustiu de referències la novel·la es excessiva en quant a durada donada la naturalesa de l'argument, 279 pàgines. Al arribar a la nº 100 ja n’estava saturada de voltes i més voltes sobre els mateixos personatges, redundàncies constants i repetició de les mateixes reflexions una vegada i un altre en una cantinela esgotadora.