Qué busques?

dijous, 29 de gener de 2009

Persianes amunt i que entri el sol !

Algunes persones que em coneixen, en llegir el meu blog s'han espantat. Ara m'en adono que només he compartit els moments de foscor. Aixó ha estat del tot involuntari, realment no era la meva intenció preocupar ningú.

Qué em va moure a descriure el que em passa quan pateixo ? encara més, perqué ho vaig penjar a un blog totalment obert on tothom ho pot llegir ? la resposta es visceral, només fou la expresió d'una necessitat íntima d'obrir les finestres de bat a bat i orejar les estances del meu cor, fent entrar aire fresc, deixant sortir els meus fantasmes.

Val a dir que m'ha anat be, la experiència ha estat positiva i m'ha permés comunicar coses que mai hauria compartit cara a cara. Amb aixo no pretenc treure "ferro" als problemes, el pou es ben real i es exactament com l'he descrit, els meus sentiments no els vaig exagerar ni miro ara de suavitzar-los, pero també es cert que no sempre em sento malament, gràcies a Deu ! el curios es que quan et sents be no tens la necessitat imperiosa d'explicar-ho.

Tenir persones que t'estimen a prop es el millor que et pot passar a la vida, estar enamorada i ser corresposta es senzillament indescriptible, els fills, juntament amb les decepcions, també m'han proporcionat alegries infinites, la odisea a través de la fibromialgia m'ha enfortit i ara ja puc dir que m'en estic sortint. Quan el sol omple de llum la vida sento que tot val la pena, la negror es necessaria per donar a la vida els matisos necesaris per progressar com a persona.

Sense dificultats mai ens proposariem millorar, sense problemes propis no tindriem cap sensibilitat envers els problemes dels altres. Neixém enmig d'un gran dolor, parir es traumatic tant per la mare com pel fill, pero es alhora l'expressió de la màxima joia i plenitud. Crec que en major o menor mesura aquesta dualitat es manté tota la vida, el realment dificil es aprendre a acceptar els problemes, el patiment, el dolor i sortir-ne reforçat.

Sols no ho aconseguiriem mai, quan ets dins del pou necessites una ma, jo tinc la inmensa sort de tenir-la sempre a prop, pertany a la persona que més m'estimo i que encara no entenc cóm m'aguanta. Els amics sempre m'han sorprés, persones que jo no sospitava tenir a prop. La familia, aquella persona que et diu la paraula que necessites sentir al moment just. Déu pare-germà-amic, sempre a prop en la pregaria, fins i tot quan l'he oblidat, present en els amics del disabte a la tarda.

A la fi, adonar-te que estas envoltat de persones que també tenen problemes, sovint més greus, i que el que has de fer es deixar de mirar-te el melic, alçar els ulls i donar tu un cop de ma a quí ho necessiti enlloc d'autocompadir-te tant. I no deixar mai de donar gràcies per la vida !

4 comentaris:

  1. me'n alegro molt de poder llegir coses positives!! aquesta és la Mone que conec! :)
    I tens molta raó: les dificultats de la vida t'ensenyen a apreciar i disfrutar de debó els moments bons...

    ResponSuprimeix
  2. ei... ara ens comunicarem així?? :)

    ResponSuprimeix
  3. Així i de la manera que més et vingui de gust, no he desconectat el telèfon i la meva adressa segueix sent la mateixa, fins dissabte !

    ResponSuprimeix
  4. Avui he descobert el teu bloc, i veig que aquest post és ja bastant positiu, m'alegra molt per tu.
    Ens anirem "veient".

    ResponSuprimeix

Seguidors

Total de visualitzacions de pàgina: