Qué busques?

dimecres, 28 de gener del 2009

Reguitzell de metges i Depresió

El camí de la fibromialgia II
El meu periple pels metges que había començat amb un neuròleg i un traumatòleg, va seguir.

El seguent fou un reumatolec, aquest cop jo ja sospitava tenir fibromialgia i vaig demanar a la associació d'afectats de fibromialgia de Terrassa em recomanessin un metge que conegués aquesta malatia, teóricament vaig anar al millor. Em diagnosticà oficialment, el meu dolor ja tenia un nom i una confirmació d'existir realment. M'assegurà que jo tenia molt bon pronòstic, estava tot just al començament de la malaltia. Segons ell si que tenía cura i en el meu cas en dos mesos havía d'estar resolt ! (fantastic, no ?).

El seu tractament amb més antidepresius, ansiolítics i dolorosissimes infiltracions no feu l'efecte esperat. El dolor no va marxar i al cap d'uns mesos va dir que no li veia explicació, potser calia tornar a fer proves: ecografía, TAC... No hi vaig tornar més. La decepció tan profunda que em va causar davant les expectatives que m'havía creat em van agreujar molt, el dolor cada cop s'escampava més i la meva depresió es feia manifesta.

La fibromialgia provoca depresió ? aquesta es la teoría oficial, i possiblement fins que no saps que es el que tens i admets que no es curarà, tens ansietat i estas depresiva. Sovint el que estas es molt emprenyada.

En el meu cas el que de debó em va fer caure en autentica depresió fou la peregrinació de metge en metge i la medicació amb antidepressius, per absurd que pugui semblar. Els efectes secundaris sumats a la falta d'efectivitat per reduir el dolor van ser l'autentica causa de la depresió en la que vaig caure durant dos anys.

El més inmediat va ser l'aument de pes juntament amb la somnolencia i la apatia.

Durant els anys que vaig estar medicada vaig guanyar 20kg. Vaig arribar a odiar el meu cos, m'en avergonyia tant que vaig deixar d'anar al gimnàs per que no podia suportar desvestir-me davant de ningú. Al deixar de fer esport la meva devallada física encara fou més acusada. Al estiu vaig deixar d'anar a la piscina o a la platja, activitats que sempre m'havíen encantat, obviament l'únic motiu era evitar mostrar-me en banyador. La obsessió per aprimar-me em dugue a probar tota mena de dietes, cadascuna més salvatge que la anterior, al no obtenir resultats l'estat depressiu anava en aument. Vaig caure en la bulimia, menjava compulsivament i vaig perdre tot el meu autocontrol. Realment m'odiava.

En arribar a aquest punt vaig anar a una dietista, en veure el meu estat i la medicació que prenía em va recomanar anar a un psiquiatre. Un altra metge amiga a qui vaig consultar em feu la mateixa recomanació. Així doncs la seguent especialitat que vaig consultar va ser la psiquiatria, de nou acudint a un metge pretesament expert en fibromialgia. Nou cambi de medicació i dosis, sempre dins dels mateixos tipus de medicaments.

La somnolencia juntament amb una forta apatia anà en aument. Els caps de setmana no em llevava del llit en tot el dia i dormia tota la estona. Els dies que em llevava m'adormia per tot arreu, anar a treballar era un martiri i m'havía de tancar al lavabo per poder tancar els ulls. El nivell d'apatia era total, era incapaç de decidir res, una vegada vaig marxar del supermercat com una autómata despres de donar voltes i voltes perque no podia decidir qué comprar per dinar.

En aquesta época el meu pobre marit es va fer càrrec de tot: dels nens, la escola, metges, la casa, el menjar, de mi. Si no hagués estat per ell mai hagues pogut sortir-ne, encara no entenc com no em va fer fora de casa amb tot el que li va caure a sobre.

Vaig començar a fer terapia amb una psicòloga del mateix gabinet del psiquiatre que em tractava. La terapia m'ajudà una mica al començament a acceptar el dolor i apprendre a conviure-hi, pero al anar aprofundint en les sessions cada cop s'em feien més dificils i em trabalsaven terriblement, fins que vaig deixar-ho.

Altres efectes secundaris "menors" van ser la pressió baixa, anemia i una forta reacció al.lergica al sol que m'omplí tota la pell de butllofes i m'espantà molt.

La meva vida havía quedat limitada a anar de metge en metge, no feia res més. Vaig sentir que havía tocat fons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors

Total de visualitzacions de pàgina: