Un mati et despertes i la vida s'ha acabat. No saps com, ni perquè, però avui els teus paisatges s'han fos, només hi ha un erm paratge on res t'és familiar, tot ha desaparegut.
Una negror insondable omple la casa que ja no es la teva llar. No saps parlar, tot s'ofega avanç d'arribar als llavis, ets molt mala mare quan veus el que veus i ets incapaç de donar consell, la por et te paralitzada.
Deu ser molt dolent el que has fet per merèixer aquest castig, infinitament dolent, però ets incapaç de recordar que es ni quan va passar.
Tenies una filla, li donares tot el que tenies al cor per tal de veure-la créixer sana de cos i esperit. Sobtadament un matí ja no era ella, el malson començà, la estranya que dorm a la habitació del costat se l'ha endut i no la puc trobar. Una Babel domèstica ha fet miques les paraules.
No puc explicar el que passa dia rere dia, un torrent de llàgrimes m'ha curtcircuitat el cervell. Només soc un espantall conscient de les seves mans obertes que no podran aturar la riuada devastadora que s'endú la seva família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada