Actitud

Avui he llegit: La vida es un 10% el que fas i un 90% com et prens la resta. Triar la teva actitud no es mai fàcil, pero fa una gran diferencia en la teva felicitat general.

Miraré de repetir'm-ho com un mantra...............................................

Distància

Vents de tempesta tornen a sacsejar la meva llar

les fondalades ens criden

en mig de tèrboles aigües brutes

distàncies insondables s'obren pas entre la por.

Fugir a llocs remots d'anonimat garantit,

tots pensem en fugir

a llocs passats quan l'amor era suau,

a llocs interiors de foscors privades.

Per què no tornes filla estimada ?

on vas oblidar el camí ? en quin punt

t'engolí el laberint ignot ?

la fressa de la por ens acompanya.

Arreu cerquem inexistents paraules,

les mans obertes ja no acullen.

Éssers fréstegs que es defugen,

esdevinguts solituds paral·leles.

Un altre nit en blanc

Un mati et despertes i la vida s'ha acabat. No saps com, ni perquè, però avui els teus paisatges s'han fos, només hi ha un erm paratge on res t'és familiar, tot ha desaparegut.

Una negror insondable omple la casa que ja no es la teva llar. No saps parlar, tot s'ofega avanç d'arribar als llavis, ets molt mala mare quan veus el que veus i ets incapaç de donar consell, la por et te paralitzada.

Deu ser molt dolent el que has fet per merèixer aquest castig, infinitament dolent, però ets incapaç de recordar que es ni quan va passar.

Tenies una filla, li donares tot el que tenies al cor per tal de veure-la créixer sana de cos i esperit. Sobtadament un matí ja no era ella, el malson començà, la estranya que dorm a la habitació del costat se l'ha endut i no la puc trobar. Una Babel domèstica ha fet miques les paraules.

No puc explicar el que passa dia rere dia, un torrent de llàgrimes m'ha curtcircuitat el cervell. Només soc un espantall conscient de les seves mans obertes que no podran aturar la riuada devastadora que s'endú la seva família.

Val la pena ser moral ?

Els humans estem genèticament condicionats, però hem arribat, en el nostre procés evolutiu, a ser capaços d'interposar el pensament entre l'estímul i la resposta. Això es el que ens diferencía dels animals.

En les accions humanes hi conflueixen elements com motius, intencions i fins, resultats i conseqüències; tots volem que les nostres accions tinguin sentit i que aquest sigui comprensible pels que ens envolten. Per tot això, ens cal justificar o «fer justa» la nostra elecció.

Per altra banda, els humans podem tancar els ulls a aquesta necessitat de la nostra espècie i viure d'una manera típicament animal, només ens cal «passar» de justificar les accions tot oblidant la pròpia racionalitat.

Tipus de persones

Segons com assumim la nostra possibilitat d'escollir i justificar les nostres accions podem parlar de diferents tipus de persones.

1. Persones morals. Persones que es plantegen problemes morals, que volen justificar el seu comportament, tot raonant la seva decisió i actuació.
2. Persones immorals. Persones que tot reconeixent les normes i els valors de la seva societat, els infringeixen i hi viuen d'esquenes, posant el propi interès per davant de tot. Només respecten les normes si d'això se'n desprèn un benefici. Pels immorals és imprescindible que els demés sí respectin les normes, del contrari haurien de replantejar la seva actuació.
3. Persones amorals. Persones que no accepten la necessitat de justificar el seu comportament, indiferents a qualsevol qüestió moral i incapaces de preocupació moral pels altres. Tot s'hi val mentre s'obtinguin bons resultats. Sembla impossible que un ésser racional pugui ser amoral: tots tenim la necessitat d'elegir i justificar el que fem, no podem actuar sempre automàticament.
4. Persones desmoralitzades. Persones que havien après i assumit pautes morals però que ara, per factors com manca de coratge o de resistència, per desorientació en un món canviant o per simple contagi social, s'han devaluat o soterrat les seves exigències. S'ha difuminat el nord que abans guiava les seves vides.

Amb quin d'aquests tipus de persona voldríem ser identificats ? Potser és el moment de fer-nos una altra pregunta: "per què hem de ser morals si no ser-ho sembla que pot comportar avantatges ? És la mateixa pregunta que d'una manera més concreta ja es formulava el petit Wittgenstein: "per què hauria de dir la veritat si em pot ser beneficiós dir una mentida?" És una qüestió que tots els filòsofs s'han plantejat.

És innegable que una persona pot actuar injustament i no passar-li aparentment res. És per això que, independentment dels mòbils religiosos, de les imposicions per part d'alguna autoritat, de premis o càstigs, encara seguim preguntant-nos: per què val la pena ser una persona moral ?

En els nostres millors i més generosos moments, sabem el tipus de persona que el nostre jo més íntim desitja ser. No ens importa només el tipus de persona que som sinó també el tipus de persona que, com a éssers racionals i lliures, pensem que estem cridats o destinats a ser. És a dir, la realització del millor que hi ha en nosaltres. Aquest és el nostre deure i aquí es troba el cor de la moralitat.

Aquest esforç moral val la pena perquè permet estar en bones relacions amb un mateix i, indubtablement, fa créixer l'autoestima, la imatge que un té de si mateix. No implica això una crescuda del nostre benestar ?

I la pregunta final: aquests conceptes cóm es transmeten als fills ? jo en creia tenir la resposta, mitjançant l'exemple, la educació.. però i si finalment no els comparteixen ? i si la brúixola que els vas donar s'ha espatllat i ara marca un nord fals ?

Aquestes reflexions estan extretes de http://www.xtec.cat/~lvallmaj/sumpasse.htm . Filosòfia per a tota ocasió.

Una brúixola per anar per la vida

Els valors marquen el nord.

Se'ns presenten com a pautes de la nostra actuació, els valors són una guia del nostre comportament. Representen allò pel qual val la pena lluitar i que, si no som persones indiferents, apàtiques o febles, farem tot el que puguem per aconseguir-los.

Com les brúixoles, els valors marquen el nord, un nord que exerceix en nosaltres cert magnetisme i que, a la vegada, ens mostra un camí valuós. I com les brúixoles, els valors són bipolars, tenen dues vessants o pols: un pol positiu i un pol negatiu. El pol positiu és pròpiament el valor; el pol negatiu és un antivalor o un disvalor: un mal, una injustícia que cal evitar.

El problema es cóm s'adquireixen els valors, cóm se sap que son els correctes, i sobretot cóm ens podem adonar si una font de magnetisme aliena està desviant el nord de la brúixola ?

No tenir valors o dur una brúixola desviada vol dir estar a mercè dels vents, no tenir punts de referència, anar perdut.

Aquestes reflexions estan extretes de http://www.xtec.cat/~lvallmaj/sumpasse.htm. Filosofia per a tota ocasió.

Quan has fet tard ?

Contra tot pronòstic vaig ser mare. Soc mare.

Els meus fills son el meu amor fet persona, la materialització d'una força més gran que jo mateixa que em va empenyer a tenir-los sense poder fer-hi més.

En ells vaig projectar el millor de mi mateixa, o al menys aixó es que vaig voler. Eliminar lastres del passat i reflectir una vida nova feta real en les seves vides. Volia una rel.lació transparent i sense mentides. Pero no era veritat, junt emb el millor també sortia el pitjor, el que els vaig donar fou la meva realitat de persona humana, amb virtuts, defectes i bona voluntat.

I al cap dels anys em pregunto com es fa per assumir el fracàs i poder seguir amb la vida propia, com t'en deslligues dels fills ? quan acceptes que han de seguir el camí que ells mateixos decideixen i tu passes a ser una espectadora sense veu ni vot ? i alló que vas voler construir no existeix.

Com t'ho fas per assimilar que el teu fill no t'estima, li ets totalment indiferent i t'exclou de la seva vida.

En quin moment has de deixar la teva filla anar cap al desastre i deixar d'intentar fer-la reaccionar ? seure a contemplar com s'estavella, i amb ella el teu cor. Quan ho has de deixar correr i acceptar que has fet tard, ja es massa tard. Quan "Les Amistats Perilloses" deix de ser només el títol d'una película i s'enduen divuit anys d'amor pel forat de l'aigüera.

Malgrat tot els meus fills son excel.lents persones, les seves virtuts superen en molt els problemes, pero saber aixó no m'ajuda. Quan tinc migranya no m'alivia pensar en totes les altres parts del cos que no em fan mal, amb els fills em passa una cosa semblant.

Avui hi ha una paraula que no em puc treure del cap: resiliència. La capacitat de sortir s'en de les adversitats. Etimològicament ve del llatí, resalire, que vol dir tornar a saltar, saltar amunt, podríem dir sortir endavant. D'aquí ve que els experts han definit resiliència com la capacitat de la persona per continuar la seva vida, malgrat els condicionaments traumàtics i les vivències conflictives greus que hagi pogut experimentar.

La resiliència es considera una aptitud per reaccionar positivament malgrat els traumes, i la possibilitat de reconstruir el futur aprofitant les pròpies forces del ser humà. No és únicament una forma de sobreviure, sinó que és la capacitat d'utilitzar l'experiència traumàtica adversa per projectar un futur sa i positiu. Crec que s'acosta molt al que jo intentava al formar una familia i en l'educació dels meus fills.

No m'en he sortit, alló que jo volía evitar als meus fills s'ha reproduit un cop més: falta de comunicació, desconfiança, falsedat, doble vida. La causa arrel no es la mateixa que la de la meva infantesa, aquest cop es el resultat de la meva incompetencia com a mare.

He seguit investigant i he decidit que, abanç de llençar la tovallola intentaré potenciar tot el que em pot ajudar a normalitzar la convivència, assumint els problemes que tinc i que no puc resoldre.

Factors que caracteritzen la resiliència:

• Introspecció: capacitat per plantejar-se preguntes difícils i donar-se respostes honestes.

Independència: capacitat per mantenir distància física i emocional respecte dels problemes, sense aïllar-se.

Interacció: capacitat per establir llaços íntims i satisfactoris amb altres.

Iniciativa: capacitat per fer-se càrrec dels problemes i afrontar-los.

Creativitat: capacitat per crear ordre, bellesa i objectius a partir del caos.

Sentit de l'humor: predisposició a allunyar-se de la tensió, relativitzar-la i positivitzar-la.

Consciència moral: comprèn els valors internalitzats.

Autoestima, base de tots els altres factors.

Una manera concreta de ser persones resilients en les relacions familiars i laborals; amb els infants i joves:

1. Establir relacions de persona a persona. Descobrir els aspectes positius. Confiar en l'altre. Posar-se en el seu lloc. Escoltar-lo.
2. Adoptar actituds de respecte, solidaritat i comprensió.
3. Tenir en compte que les necessitats, dificultats i expectatives de cada persona són diferents.
4. Transmetre valors i normes resilients.

Persianes amunt i que entri el sol !

Algunes persones que em coneixen, en llegir el meu blog s'han espantat. Ara m'en adono que només he compartit els moments de foscor. Aixó ha estat del tot involuntari, realment no era la meva intenció preocupar ningú.

Qué em va moure a descriure el que em passa quan pateixo ? encara més, perqué ho vaig penjar a un blog totalment obert on tothom ho pot llegir ? la resposta es visceral, només fou la expresió d'una necessitat íntima d'obrir les finestres de bat a bat i orejar les estances del meu cor, fent entrar aire fresc, deixant sortir els meus fantasmes.

Val a dir que m'ha anat be, la experiència ha estat positiva i m'ha permés comunicar coses que mai hauria compartit cara a cara. Amb aixo no pretenc treure "ferro" als problemes, el pou es ben real i es exactament com l'he descrit, els meus sentiments no els vaig exagerar ni miro ara de suavitzar-los, pero també es cert que no sempre em sento malament, gràcies a Deu ! el curios es que quan et sents be no tens la necessitat imperiosa d'explicar-ho.

Tenir persones que t'estimen a prop es el millor que et pot passar a la vida, estar enamorada i ser corresposta es senzillament indescriptible, els fills, juntament amb les decepcions, també m'han proporcionat alegries infinites, la odisea a través de la fibromialgia m'ha enfortit i ara ja puc dir que m'en estic sortint. Quan el sol omple de llum la vida sento que tot val la pena, la negror es necessaria per donar a la vida els matisos necesaris per progressar com a persona.

Sense dificultats mai ens proposariem millorar, sense problemes propis no tindriem cap sensibilitat envers els problemes dels altres. Neixém enmig d'un gran dolor, parir es traumatic tant per la mare com pel fill, pero es alhora l'expressió de la màxima joia i plenitud. Crec que en major o menor mesura aquesta dualitat es manté tota la vida, el realment dificil es aprendre a acceptar els problemes, el patiment, el dolor i sortir-ne reforçat.

Sols no ho aconseguiriem mai, quan ets dins del pou necessites una ma, jo tinc la inmensa sort de tenir-la sempre a prop, pertany a la persona que més m'estimo i que encara no entenc cóm m'aguanta. Els amics sempre m'han sorprés, persones que jo no sospitava tenir a prop. La familia, aquella persona que et diu la paraula que necessites sentir al moment just. Déu pare-germà-amic, sempre a prop en la pregaria, fins i tot quan l'he oblidat, present en els amics del disabte a la tarda.

A la fi, adonar-te que estas envoltat de persones que també tenen problemes, sovint més greus, i que el que has de fer es deixar de mirar-te el melic, alçar els ulls i donar tu un cop de ma a quí ho necessiti enlloc d'autocompadir-te tant. I no deixar mai de donar gràcies per la vida !

Dins del pou

Avui ha passat, ja feia dies que tenim un problema molt greu. Hem mirat de racionalitzar-lo, d'entendre, d'acceptar.. pero un dia un detonador dispara els meus pensaments i caic dins d'un pou de sorra que em xucla. M'hi enfonso i el meu cap ple de raonaments negatius passa a ser el meu únic sentit: deixo de veure, de sentir i de parlar. No puc fer res per evitar enfonsar-me cada cop més, els pensaments que la meva ment construeix son cada cop més grans, estic convençuda que la meva vida no te cap sentit i el problema que m'ha catapultat a la foscor cada cop es més gran e irresoluble. El fracàs m'ofega.

Sobretot no puc parlar ni comunicar-me de cap altra manera, alguna vegada he provat a escriure el que sento, amb l'esperança de que algú ho llegeixi i m'ajudi abanç no m'ofegui del tot.

El pensament es torna extremadament lúcid dins la foscor, raono amb tota mena de lógica retorçada. Soc clarament culpable de tot el que passa de dolent, a mi i a les persones que estimo, llavors vull fugir i encara tiro més avall i m'aïllo més, el meu mutisme es torna hermètic. Penso en desapareixer de les vides d'aquells a qui faig tant de mal.

Fantasiejo amb la idea de marxar lluny i lliberar-los de la meva mala influencia. Busco a la web apartaments de lloguer a llocs remots on pugui desapareixer.

MIro d'alienar-me llegint compulsivament, pero fins i tot aixó em costa, no entenc el que esta escrit, el meu cap es a un altre banda i passo una vegada i un altre pels mateixos paràgrafs sense copsar-ne el sentit.

Soc conscient que pateixes molt i aixó em desespera, perque jo no m'en puc sortir i no et puc parlar, totes les paraules son presoneres i es neguen a ser pronunciades, fins i tot evito tant com puc la próximitat, em tanco a la habitació, no vull que ningú em vegi. Només en surto si se que estic sola. Paro atenció als sorolls, les passes a l'escala em neguitejen fins que passen de llarc i m'alleuja veure que no venien on jo soc amagada.

Pel que fa als meus fills no entenen res, pitjor encara: creuen que entenen el que ha provocat el meu silenci. El problema es ben real i greu, no es fruit de la meva imaginació. Pero interpreten el meu aillament com ira, creuen que estic enfadada. No sospiten la impotencia, la tristor infinita, el lloc remot on habito.

Al cap d'uns dies decideixes ajudar-me a tornar, ja tens la certesa que sola no podré i cada cop soc més lluny. Em demanes que et parli, que et miri. Jo no puc, fujo fins que les parets m'inpedeixen d'anar més enllà, et prego, amb paraules aspres, que em deixis, que no t'acostis. Et negues a marxar, t'has imposat ajudar-me encara que jo m'hi resisteixi.

Insisteixes amb tendresa, entre plors m'expliques que em necessites, que tens por, mires de convencer me que si que tinc algún valor per algú, per tu. No m'ho crec pero no et et vull fer mal, t'estimo massa.

Al cap d'una estona em giro i dic les primeres paraules, poc a poc, em vaig desbloquejant molt poc a poc. Amb paciencia infinita em guies fora de la foscor. Un torrent de llàgrimes desfà el tap que tenia a la gola i deixo sortir els pensaments fora del meu cap, em parles durant hores, de mica en mica jo també parlo. Tu m'ajudes a sortir a la realitat fins que el pou queda enrera. Aquesta vegada, ja esta.

Abraçada

Es el cartell de la fira del llibre de Colombia trobat a un blog i no he pogut estar-me'n de copiar-lo amb tota la barra.Aquesta imatge resumeix amb tota perfecció la meva rel.lació amb els llibres.
Son dies especialment dificils. M'he sentit fisicament abraçada, confortada i consolada. Son els meus únics amics quan el pou m'engoleix.

No ho tenia previst

No, definitivament, res no es com ho havia somniat.

No tenia previst estar atrapada en un cos on el dolor hi campa - fibromialgia en diuen alguns -; ni sentir-me una extranya a casa, amb fills gairebé desconeguts i obligacions postisses.

Darrerament no es un bon dia.

Només els llibres m'alliberen de la sensació opressiva d'haver fet tard, d'haver errat el camí en algún punt i ara no reconeixer on soc.

Sempre ho he volgut fer tot "molt be", educar els fills una mica a contracorrent, sense ressignar-me al que la societat actual dicta. Amb gran superbia vaig creure que dins de casa podiem fer el mon a la nostra mida i preservar-hi els valors que consideravem fonamentals: respecte, generositat, amor, espiritualitat, esforç personal i col.lectiu, sinceritat, confiança, cultura...

Amb estupefacció veig com els joves en que van esdevenint els meus nens no ho comparteixen. Sovint no els reconec i no m'hi reconec (no tindria per que, per altra banda).

Em sento molt perduda i, com sempre, em submergiré als meus llibres i somniaré que reparo el meu cor trencat.