La força de tocar fons

El camí de la fibromilagia III

Quan toques fons només pots seguir de dues maneres: abandonar del tot i quedar t'hi o remuntar.

Em van administrar diversos medicaments i dosis, al cap de tres anys jo tenia tots aquests efectes en mala hora dits "secundaris" (a més a més del dolor, es clar): retenció de líquids, sequedat de boca, somnolència permanent, dormir en excés, absència de força de voluntat, passivitat, incapacitat per decidir, increment de pes, intolerància al sol, manca de libido, restrenyiment, nàusees, malsons recurrents i fòbies nocturnes. La meva auto estima havia desaparegut en algun punt del procés medico-destructiu. El meu estat era de depressió i ansietat que el metge atribuïa a la fibromialgia i tractava amb més medicaments, tancant així el cercle.

Vaig intentar convèncer el meu metge de reduir les dosis i programar la eliminació dels medicaments als quals estava totalment enganxada. No ho va considerar oportú, a cada visita i per motius que jo no comprenia em deia que jo havia de seguir amb el tractament i que ell ja m'ho controlava. Treia ferro a tots els meus arguments mentre em donava llargues i em citava per una nova visita al mes següent.

Jo era conscient que necessitava control mèdic per deixar-ho, llavors vaig intentar aconseguir la ajuda d'altres metges amics, coneguts, família, ningú es volgué mullar. Quan els duia la llista de substancies i dosis que em prenia la seva conclusió era que només el meu metge m'ho podia retirar de manera segura.

Un dia al llevar-me vaig veure clar que no podia deixar-me esvanir en la nebulosa d'una medicació més que dubtosa, que només era efectiva en tenir-me permanentment drogada, i cap metge m'ajudaría. Més tenint en compte que el meu metge era un dels millor especialistes, molt conegut i tota una autoritat.

Cóm fou possible aquell instant de lucidesa i la determinació per dur a terme el que em proposava ? es tot un misteri, tenint en compte l'estat d'embotament en que em trobava.

El setembre de 2007 vaig interrompre d'un dia per l'altre tota mena de medicació. Ara veig que em vaig arriscar molt i que aquesta decisió, presa des de la desesperació, em podia haver dut directe al hospital. La síndrome d'interrupció de la medicació es prolongà set dies. Una setmana sencera de nerviosisme, tremolor de mans, insomni (72h sense dormir gens i molt curtes estones els tres dies següents), pujades de tensió, pressió al cap, dràstiques alteracions d'humor, tant bon punt plorava com reia sense aturador. Tot aquest "mono" el vaig poder passar gracies a la ajuda i suport de la meva família. Amb grans dosis de paciència, comprensió i bon humor, tots em van ajudar aquests set dies fatídics.

El meu marit em feu costat, va admetre que era del tot impossible trobar ajuda mèdica per deixar-ho de manera controlada. Vaig utilitzar només remeis naturals per ajudar el meu cos a recuperar l'equilibri i a aprendre a funcionar sol de nou. A la dieta vegetariana, que ja feia des de una temporada, vaig afegir productes depuratius per netejar l'organisme, suc de llimona contra les pujades de tensió i herbes pel nerviosisme i l'insomni.

Va ser dur, molt dur. Ningú hauria de passar un tràngol com aquest ni molt menys veure s'hi forçat per falta de comprensió dels metges i no recomano a ningú que ho faci. Amb tot, haver deixat els medicaments ha estat la millor decisió que he pres en els darrers anys.

La lenta recuperació del síndrome d'abstinència encetà el camí cap a la meva vida un altre cop. I em vaig fer un pla per reduir el dolor amb mitjans naturals alhora que acceptava que la vida sense dolor ja no tornaria.