Paolo Giordano (Torí, 1982)
La solitud dels nombres primers ha rebut el Premi Strega de literatura, un dels més prestigiosos d'Itàlia. Opera prima d'un jove físic teòric.
Els anomenats nombres primers bessons son aquells contigus però que mai arriben a tocar-se perquè estan separats per un nombre parell, com el 17 i el 19. Aquesta metàfora és una de les nombroses que s'estableixen entre realitat, matemàtica i geometria al llarg de la novel·la, sobretot als ulls de Mattia, amb el qual l'autor se sent molt identificat i el reconeix com una "versió extrema" d'ell mateix.
Angoixant, molt angoixant, l'autor transmet una tristesa aclaparadora a través de personatges solitaris, enfonsats en vides que els allunyen de la vida. Divergents, turmentats, cadascun dins dels seu propi pou, incapassos de comunicar-se. Son nens, adolescents, joves torturats, sense cap esperança.
Confesso que he plorat d'impotencia davant les existències profundament ferides de l'Alice i en Mattia, veient com es buscaven sense arribar a trobar-se mai, sentint-se estretament units alhora que inevitablement separats.
Aquest llibre m'ha absorbit com feia temps que no em passava, l'autor aconsegueix de manera magistral fer-nos entrar dins la vida dels protagonistes, ser particeps de la seva angoixa, del dolor tant emocional com físic que els protagonistes pateixen.
Una dura història d'amor i amistat impossible.
La solitud dels nombres primers ha rebut el Premi Strega de literatura, un dels més prestigiosos d'Itàlia. Opera prima d'un jove físic teòric.
Els anomenats nombres primers bessons son aquells contigus però que mai arriben a tocar-se perquè estan separats per un nombre parell, com el 17 i el 19. Aquesta metàfora és una de les nombroses que s'estableixen entre realitat, matemàtica i geometria al llarg de la novel·la, sobretot als ulls de Mattia, amb el qual l'autor se sent molt identificat i el reconeix com una "versió extrema" d'ell mateix.
Angoixant, molt angoixant, l'autor transmet una tristesa aclaparadora a través de personatges solitaris, enfonsats en vides que els allunyen de la vida. Divergents, turmentats, cadascun dins dels seu propi pou, incapassos de comunicar-se. Son nens, adolescents, joves torturats, sense cap esperança.
Confesso que he plorat d'impotencia davant les existències profundament ferides de l'Alice i en Mattia, veient com es buscaven sense arribar a trobar-se mai, sentint-se estretament units alhora que inevitablement separats.
Aquest llibre m'ha absorbit com feia temps que no em passava, l'autor aconsegueix de manera magistral fer-nos entrar dins la vida dels protagonistes, ser particeps de la seva angoixa, del dolor tant emocional com físic que els protagonistes pateixen.
Una dura història d'amor i amistat impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada