Muriel Barbery (Casablanca 1969)Us ha passat de començar un llibre i no poder enganxar-vos de cap manera? per mi aquest n'es un exemple claríssim, el vaig començar a l'agost i l'he anat deixant, aburrida de les filosofades interminables, pedants i pretencioses de les protagonistes més inversemblants que us pugueu imaginar, i tornant a agafar, empesa sobretot per la meva tossuderia en acabar tot llibre que comenci.
La Renee es portera a un edifici de veïns de classe alta a Paris. Als seus 52 anys, ha passat tota la seva vida amagant a tothom la seva gran intel·ligència i sensibilitat. Autodidacta, posseeix amplíssims coneixements de filosofia, historia, art, música, gastronomia, en fi un portent.
La Paloma es una nena de 12 anys que també amaga la seva condició de superdotada. Una nena de tendències suïcides antítesi total de la infantesa.
A través dels ulls cínics i desencantats d'aquests personatges l'autora ens mostra una classe alta francesa decadent i superficial.
A la pàgina 145 entra en escena el personatge que humanitza la història, en Kakuro Ozu, japonès i no menys singular que les protagonistes. A partit d'aquest moment la història no sols em va enganxar sinó que, en acabar vaig haver de reconèixer que m'havia agradat molt, tendresa i esperança, un cant a la vida que s'escapça bruscament al final confirmant el fatalisme predominant. En tancar la darrera pàgina una barreja de sensacions agredolces em van deixar, encara no se si mal o bon gust de boca.
A mi també m'ha passat, vaig provar de llegir-lo varies vegades i finalment em vaig rendir.
ResponEliminaDoncs a mi em va entusiasmar, la veritat. M'agradava reflexionar sobre els temes que planteja l'autora, tot i que en alguns moments se'm feien pesats, però trobo que és una bona obra i l'argument té un sentit. És ben bé que, de gustos, n'hi ha per a tothom.
ResponElimina