L'Elogi de Viure

El passat mes de maig vam assistir a la festa de cloenda de batxillerat del meu fill, una festa molt emotiva perquè es el final d'una etapa molt important, tancava 15 anys a l'escola per donar pas a la universitat i una vida adulta. La directora de l'escola els va citar un fragment de L'Elogi de viure de Joan Maragall, en l'any del centenari de la seva mort i els 150 del seu naixement.

Aquest fragment el dedicava als nois i noies que ara enceten un nou camí, que construeixen el seu futur. Però jo en sentir les paraules em va fer tot l'efecte que anava adressat a mi, a tots els moments de feblesa, de desanim, que volia recordar-me què es important i on hem de posar els esforços. I es per això que el copio aquí, per poder-lo rellegir, perquè em faci de nord als moments de boira baixa.

"Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l'agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l'adobament del món. El món s'arreglaria bé tot sol, nomes que tothom fes be el seu deure amb amor a casa seva."