Qué busques?

divendres, 23 de gener de 2009

Dins del pou


Avui ha passat, ja feia dies que tenim un problema molt greu. Hem mirat de racionalitzar-lo, d'entendre, d'acceptar.. pero un dia un detonador dispara els meus pensaments i caic dins d'un pou de sorra que em xucla. M'hi enfonso i el meu cap ple de raonaments negatius passa a ser el meu únic sentit: deixo de veure, de sentir i de parlar. No puc fer res per evitar enfonsar-me cada cop més, els pensaments que la meva ment construeix son cada cop més grans, estic convençuda que la meva vida no te cap sentit i el problema que m'ha catapultat a la foscor cada cop es més gran e irresoluble. El fracàs m'ofega.

Sobretot no puc parlar ni comunicar-me de cap altra manera, alguna vegada he provat a escriure el que sento, amb l'esperança de que algú ho llegeixi i m'ajudi abanç no m'ofegui del tot.

El pensament es torna extremadament lúcid dins la foscor, raono amb tota mena de lógica retorçada. Soc clarament culpable de tot el que passa de dolent, a mi i a les persones que estimo, llavors vull fugir i encara tiro més avall i m'aïllo més, el meu mutisme es torna hermètic. Penso en desapareixer de les vides d'aquells a qui faig tant de mal.

Fantasiejo amb la idea de marxar lluny i lliberar-los de la meva mala influencia. Busco a la web apartaments de lloguer a llocs remots on pugui desapareixer.

MIro d'alienar-me llegint compulsivament, pero fins i tot aixó em costa, no entenc el que esta escrit, el meu cap es a un altre banda i passo una vegada i un altre pels mateixos paràgrafs sense copsar-ne el sentit.

Soc conscient que pateixes molt i aixó em desespera, perque jo no m'en puc sortir i no et puc parlar, totes les paraules son presoneres i es neguen a ser pronunciades, fins i tot evito tant com puc la próximitat, em tanco a la habitació, no vull que ningú em vegi. Només en surto si se que estic sola. Paro atenció als sorolls, les passes a l'escala em neguitejen fins que passen de llarc i m'alleuja veure que no venien on jo soc amagada.

Pel que fa als meus fills no entenen res, pitjor encara: creuen que entenen el que ha provocat el meu silenci. El problema es ben real i greu, no es fruit de la meva imaginació. Pero interpreten el meu aillament com ira, creuen que estic enfadada. No sospiten la impotencia, la tristor infinita, el lloc remot on habito.

Al cap d'uns dies decideixes ajudar-me a tornar, ja tens la certesa que sola no podré i cada cop soc més lluny. Em demanes que et parli, que et miri. Jo no puc, fujo fins que les parets m'inpedeixen d'anar més enllà, et prego, amb paraules aspres, que em deixis, que no t'acostis. Et negues a marxar, t'has imposat ajudar-me encara que jo m'hi resisteixi.

Insisteixes amb tendresa, entre plors m'expliques que em necessites, que tens por, mires de convencer me que si que tinc algún valor per algú, per tu. No m'ho crec pero no et et vull fer mal, t'estimo massa.

Al cap d'una estona em giro i dic les primeres paraules, poc a poc, em vaig desbloquejant molt poc a poc. Amb paciencia infinita em guies fora de la foscor. Un torrent de llàgrimes desfà el tap que tenia a la gola i deixo sortir els pensaments fora del meu cap, em parles durant hores, de mica en mica jo també parlo. Tu m'ajudes a sortir a la realitat fins que el pou queda enrera. Aquesta vegada, ja esta.

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors

Total de visualitzacions de pàgina: